“Porque ya no hay quien reparta el pan ni el vino,
ni quien cultive hierbas en la boca del muerto,
ni quien abra los linos del reposo,
ni quien llore por las heridas de los elefantes.
No hay más que un millón de herreros
forjando cadenas para los niños que han de venir.
No hay más que un millón de carpinteros
que hacen ataúdes sin cruz.
No hay más que un gentío de lamentos
que se abren las ropas en espera de la bala.
Pero el viejo de las manos translúcidas
dirá: Amor, amor, amor,
aclamado por millones de moribundos;
Dirá: Amor, amor, amor,
entre el tisú estremecido de ternura;
dirá: Paz, paz, paz,
entre el tirite de cuchillos.
Porque queremos el pan nuestro de cada día,
flor de aliso y perenne ternura desgranada,
porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra
que da sus frutos para todos”.
Federico García Lorca
(‘Grito hacia Roma’)
paraula de papa
david mira gramage
L’octubre de 1962, poc abans d’obrir les sessions del Concili Vaticà II, un destacat personatge li pregunta al papa Joan XXIII què espera d’eixe concili; la seua resposta, obrint una finestra del seu estudi: “Espere que entre un corrent d’aire fresc a l’Església”. Esperança que resumia metafòricament els eixos fonamentals d’aquella gran assemblea que, per primera vegada, s’obria més enllà dels cercles tancats de la cúria romana i reunia uns 2.400 bisbes de tots els països i de totes les races, amb el propòsit de renovar a fons les estructures eclesiàstiques, obrir el diàleg amb tots els sectors de la societat i, molt significativament, promocionar l’enteniment entre les diverses esglésies cristianes, és a dir: tot un Concili Ecumènic que va marcar un abans i un després, no només de l’Església Catòlica, sinó en les repercussions històriques que arribaven a afectar tota la societat. El concili es convoca el 1959 i l’any següent ja estava en marxa, amb gran participació en totes les comissions i ponències i amb el decidit impuls de Joan XXIII (el qui fou cardenal Roncalli, elegit papa en 1958), i que –per a inquietant sorpresa del sector catòlic més conservador– esdevenia el primer gran renovador que l’Església tenia des de feia segles. Ja en 1959, a la seua encíclica Mater et magistra, exigia als catòlics complir el deure que tenien de fer costat a les classes humils i més desprotegides de la societat; i el 1963, any de la seua mort, l’encíclica Pacem in terris marcava la independència de l’Església dels poders polítics dominants i demanava una apertura decidida cap als països del Tercer Món. El cardenal Montini, home de confiança de Joan XXIII, fou elegit papa Pau VI el 1963 i presidí les conclusions del Concili Vaticà II en 1965, amb els objectius ja esmentats aprovats per la immensa majoria dels pares conciliars assistents, en un ambient que fou qualificat de progressista –o de ‘revolucionari’– amb el ‘foc nou’ que enterrava esquemes antics i superats per la història... Si s’hagueren aplicat completament. Cosa que avui està lluny d’acomplir-se, amb la revifada de l’involucionisme, després de morir Pau VI i el pas de Joan Pau I ‘el breu’ (i la seua encara misteriosa mort), succeït per Joan Pau II ‘el viatger’ i el seu home de confiança, el cardenal Joseph Ratzinger, actual Benet XVI: un episodi, el d’aquella ‘transició’, o més bé trencament, que fa vint anys va retratar amb humor amarg el grup teatral Els Joglars amb l’obra/espectacle ‘Columbi lapsus’ (nota bene: el títol d’aquesta peça teatral fou pres d’una frase del cardenal Marcinkus en saber l’elecció del senzill cardenal Luciani / Joan Pau I, fent referència a l’error de l’Esperit Sant en triar aquest home com a cap de l’Església romana: una contrarietat [encara no s’ha deixat de parlar d’un hipotètic ‘papicidi’: no seria el primer...] per al grup dels cardenals Ratzinger, Wojtyla i altres). El cas és que fa 50 anys –mig segle!– d’aquell concili-esperança de renovació i, ja ho hem anat veient: els creients (des)esperançats s’han quedat esperant i els ‘amos’ i hereus naturals del poder de la cúria vaticana han anat, no tan sols no aplicant l’esperit del Vaticà II, sinó parant el curs de l’evolució lògica de l’Església i –com han dit cardenals, bisbes i capellans que van assistir il·lusionats a aquell concili– “perdent irremissiblement el tren de la història”.
I el cardenal alemany Joseph Ratzinger fou elegit papa Benet XVI en abril de 2005. Però ja vint anys abans, en el sínode mundial de 1985 –convocat precisament per a celebrar els vint anys del Concili Vaticà II (feia 20 anys que feia 20 anys...)–, Ratzinger fou el cardenal més durament discrepant d’aquell concili renovador: “Resulta indiscutible que els darrers vint anys han estat decisivament desfavorables a l’Església Catòlica”, eren les paraules que iniciaven o sintetitzaven la seua oposició ferma al manament clar que l’Església havia aprovat d’aplicar les decisions d’aquell concili (el més ‘democràtic’ fins ara –si és que es pot parlar de democràcia dins d’una teocràcia); tot i així, el pare Congar, un dels teòlegs que més intervingué en el concili, li replicava: “Ratzinger ha vist certes ‘desviacions’ possibles o reals, però no ha vist pràcticament, o en tot cas no ho ha expressat mai, la part positiva extraordinària d’una època que, en la història de l’Església, és una de les més bíbliques, més evangèliques i més actives”. Pocs anys després, el 1988, s’edita un llibre signat per 25 personalitats de l’Església Catòlica, on es denuncia que “el pontificat de Joan Pau II i l’activitat del seu home de confiança, cardenal Joseph Ratzinger, són una traïció al Concili Vaticà II”. Entre els autors, destaquen els teòlegs Hans Küng i Leonardo Boff (Hans Küng, professor de Teologia i director de l’Institut d’Estudis Ecumènics, havia ensenyat Teologia amb Ratzinger en la universitat de Tubinga). Feia anys que el cardenal Joseph Ratzinger era prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe –com s’anomena ara l’ex ‘Sant Ofici’ de la Inquisició– i en aquell llibre-manifest s’acusava la burocràcia de la Santa Seu i el ‘nucli dur’ de la cúria vaticana d’apropiar-se del poder absolut de l’Església, d’obrir un procés de repressió i anul·lació dels seguidors del concili, i d’haver apartat els teòlegs d’avantguarda (a més de la persecució clara i dura dels teòlegs i militants de l’anomenada ‘teologia de l’alliberament’...). I afegeix molt pensament crític sobre la marginació de sacerdots i fidels –i les dones religioses, més encara– que queden “sense esperança, darrere de la jerarquia vaticana”, i diu de Joan Pau II: “Segueix una lògica interna, és a dir, un model medieval de la persona humana, de la sexualitat, del matrimoni i de l’Església, en què la jerarquia i la subordinació són principis dominants”. És més, els autors del llibre posen en discussió el dogma de la ‘infalibilitat papal’, proclamat en 1870 al Concili Vaticà I, i consideren que és “un greu obstacle per al progrés de l’Església, que està en un carrer sense eixida en una època viscuda cada volta més com a història de la llibertat”; i afegeix Jung: “Ja no cremen ningú a la foguera, però et poden anihilar psíquicament i professionalment”. Aquell ‘llibre blanc’ de 1988 titulat Contra la traïció al Concili, diu de Ratzinger, futur papa Benet XVI: “No hi ha res que li cause més temor que la llibertat. Per ell, la pretensió curial de poder és novament un privilegi diví; la crítica o la resistència no estan previstes, i el dubte sobre una veritat de fe és un delicte contra la religió i la unitat de l’Església” i, com a conseqüència, “Ratzinger no admetrà mai que la indiscutible crisi de l’Església Catòlica prové de l’interior, del mateix Vaticà, i ell, que fou teòleg, ara creu que gràcies al seu ministeri pot presentar-se com a norma encarnada de l’ortodòxia catòlica al món, i continuarà condemnant tots els teòlegs progressistes”.
d’un quart de segle com a braç dret del papa i com a ‘guardià del dogma’, Ratzinger ja era considerat com el ‘candidat secret’ i amb una successió ben assegurada en el conclave que el va elegir eixe 2005. I ara que entre Joan Pau II i Benet XVI han tornat a posar l’Església en l’etern dilema de ser santa o ser poderosa, passats eixos cinc anys de pontificat d’un papa massa vell (es considera que Ratzinger ja féu part del seu ‘regnat’ amb el papa Wojtyla, i que ara només havia de seguir la ‘nova’-vella ruta de l’Església)..., i en açò, el teòleg suís Hans Küng publica aquest 2010 una ‘Carta oberta als bisbes catòlics de tot el món’ on, en síntesi, els demana que prenguen la direcció de l’Església i “que aparten Ratzinger-Benet XVI del timó de la barca de Pere, perquè Roma tracta d’exhibir una església forta amb un ‘representant de Crist’ absolutista”. La carta, secundada per l’Associació de Teòlegs i Teòlogues Joan XXIII, diu que “el pontificat de Benet XVI està esgotat i el Papa no té l’edat ni la mentalitat per a respondre als greus problemes que avui té l’Església; demanem per això, amb el respecte degut, que presente la seua dimissió”. La carta exposa: “S’ha perdut l’oportunitat d’un enteniment perdurable amb els jueus; d’un diàleg en confiança amb els musulmans; de la reconciliació amb els pobles colonitzats de Llatinoamèrica, o l’oportunitat d’ajudar els africans en la lluita contra la superpoblació aprovant els mètodes anticonceptius, i en la lluita contra el sida admetent l’ús del preservatiu”. Küng lamenta que no es reprengués el camí “de compromís amb els oprimits i d’enteniment ecumènic del Concili Vaticà II” i que “a les moltes crisis de l’Església s’afegisquen escàndols que clamen al cel, sobretot per l’abús de milers i milers de menors i jóvens per clergues, i tot lligat a una crisi de lideratge i de confiança sense precedents”. Finalment, l’Associacio Joan XXIII exigí una “petició pública de perdó del papa per l’encobriment i la complicitat del Vaticà en els casos d’abusos sexuals”.
Quan fa 50 anys d’aquell Concili i amb els pontificats de Joan Pau II i Benet XVI fent recular l’Esglèsia enrere en la història, ‘minúcies’ com els viatges papals –que a València en 2006 superaren el cost de tots els altres junts (i encara no volen dir quant...)– i simbòlics actes de rebuig pels milers de clergues pederastes que han afectat la vida de molts més milers de jóvens..., després del que semblen titulars més forts sobre eixa misògina classe dirigent, no podem oblidar alguns dels punts més negres d’aquesta institució que ha permés, tapat, comprés o aprofitat fets horribles com el dels dels ‘Legionarios de Cristo’ que abusaren i feren negocis bruts (fins creant una orde clandestina amb 900 ‘esclaves’ que els serviren) i els suborns del seu fundador Maciel a alts càrrecs de la cúria, on destaca el cardenal Tarsicio Bertone, ‘el banquer del Vaticà’ investigat per estafes i blanqueig de capitals. Si sents i saps quants milions corren en donacions-herències-cessions per a que l’església augmente el patrimoni i visca a càrrec de pressupostos laics, i veus que els propis religiosos, i sobretot religioses, es queixen del rumb eclesial; i quan sabem que a la nostra diòcesi en 300 anys només hi ha hagut 2 bisbes valencians –i on, clar, la llengua d’aquesta terra no és la de l’esglèsia... O, sobretot, quan milers de sacerdots (i bisbes, com monsenyor Arnulfo Romero) de Llatinoamèrica han estat postergats, perseguits i morts, junt als seus fidels, per les dictadures militars... amb complicitat o silenci de l’Esglèsia que, a més, persegueix durament als fidels de la ‘teologia de l’alliberament’ que estan sempre amb els dèbils i pobres i explotats i desposseïts... mentre la llunyana jerarquia tanca els ulls, com a les matances entre tutsis i hutus, a l’Àfrica, on participaren clergues catòlics... Quan pense que aquest regne ‘cristià’ que no havia de ser d’aquest món dels forts ni dels poderosos, i que havia de retrobar les arrels inicials; quan pense que es fan repetir com a ‘paraula de Déu’ els fets i els dogmes beneïts per ‘paraula de papa’... no sé què és tindre fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada