(...)
“Quantes cases calen per a fer un carrer?,
quants carrers per a fer una ciutat?,
quants arbres per a fer un espai verd?,
un espai verd...
(...)
Una casa no fa un carrer,
un carrer no fa una ciutat,
un arbre no fa un espai verd,
un espai verd...
(...)
Una ‘apertura’ no trenca la tancadura...
(...)
Això em preguntava el vent a mi mateix,
això em preguntava jo a mi mateix
Qui pregunta ja respon,
qui respon també pregunta”.
Raimon
(frags. de ‘Qui pregunta ja respon’)
fer i deixar fer
david mira gramage
Sí. Fer i deixar fer. O desfer. I qui fa o desfà? O a qui no deixen i en tot cas fa només allò que siga útil als que ‘manen’? “Qui pregunta ja respon, / qui respon també pregunta”, diu i ‘contesta’ la lletra de Raimon. Per cert, ja ho hem dit, però insistim: encara que un determinat partit populista diga que, ací i a la taifa on manen amb majoria absolutista, governa el seu partit: doncs no. (Segons norma democràtica, a les institucions que representen ‘el poble’ no pot governar un partit, sinó l’equip de govern que, per majoria, trien els representants que han sigut triats pel recurrent ‘poble’ [però els ocurrents manaires –i ‘el poble’, majoritàriament, ai!– estan convençuts que ‘el partit’ ha de dictar les disposicions de govern. I no: això ho ha de regir la institució –al marge del partit– i amb la corresponent participació, i control, dels ciutadans governats], però sol ser ‘el partit’ qui –guardant a vegades les formes– fa, desfà o no deixa fer o participar aquelles persones, entitats, associacions o grups considerats com a contestataris als que ‘manen’ –amb molt dignes excepcions, ho dic per experiència...).
Això sí: els partits han de ser capdavanters en fer política (dins i fora de les institucions, però sense apropiar-se d’elles) i, també, la ciutadania en general ha de participar en política, i organitzar-se: no ‘contra’ res sistemàticament, sinó per participar, ajudar i defensar els interessos d’una part i –alhora– de tota la comunitat veïnal... i no només la del veïnat o barri o districte, sinó la de les parts que fan l’única part i el tot d’una ciutat i terme municipal, per exemple. Ja sabíem que els partits que ‘manen’ diuen que procuren –sobretot en èpoques preelectorals– fer vore que escolten tothom i fins i tot que estan de part de ‘totes les maneres de pensar’ (és la ideologia del Marx [Groucho] aquella de: “eixos són els meus principis; si a vosté no li agraden, en tinc més”); com també sabem que, quan des de fora del partit que governa i mana, hi ha veus que demanen que facen i que els deixen col·laborar en fer qualsevol projecte ‘atrevit’, normalment els diuen que ‘això és utòpic...!’. Ja deia Sèneca fa molts segles que “hi ha moltes coses que no ens atrevim a fer perquè són difícils, però són difícils perquè no ens atrevim a fer-les”. Si no hi ha prou recursos, srs. que ‘manen’, se’n busquen!; i si no se’n troben prou, en algun cas es pot completar amb “la imaginació al poder” i a voltes amb “la imaginación contra el poder!”, que deia al frontispici del periòdic que dirigia l’uruguaià Eduardo Galeano.
Ara intentem analitzar només –i pel damunt-damunt– el cas d’Ontinyent (que no és poc!). Una ciutat on la imaginació s’utilitza només per a les Festes de Moros i Cristians –grandioses elles, sí senyores i senyors; però cada vegada més egocèntriques i endogàmiques, disfrutades des de dins: però dels de dins, i no des del poble, que deserta per majoria, encara que això siga contradictori amb el recurs d’obrir-se al ‘turisme’, que quasi no ve, o als viatges ‘de hermanamiento’ i mostra de varietés, o la ‘búsqueda de nuestras raíces’ –coloniales o ultramarinos–amb celebració de ‘l’extra 150’, congrés inclòs, i ‘la participación de 300 poblaciones de 14 países’ que, sumats als càrrecs i organització, + els familiars i adeptes pròxims, són la totalitat del públic participant; tot això + la representació de coreografies i ‘belén viviente morocristiano’ i un poc d’escaparatisme vídeopromocional, i festa feta!; i, llevant els dos o tres mil festers i músics i ‘extres’ contractats, familiars, entusiastes, i els que fan les fotos d’‘imágenes pal recuerdo’... i els altres nosequants mil habitants d’Ontinyent: o missing, o fes ta festa! És més fàcil trobar públic participant en el bou-en-corda, l’aplec de gegants i cabets, la festa de l’Ermiteta en ple hivern... o qualsevol festa de barri o moguda juvenil, que ahí sí que triomfa la imaginació!, en la programació alternativa dels joves “sense diners, però contents!”, i amb el vent dels que ‘manen’ en contra...
I l’Ontinyent ‘real’ (a més de l’oblidada ciutat ‘vila reial’) per on cau? Cau –però que cau, eh?– pel centre, principalment. A part de l’etern ‘Pla Bavila’, el nucli històric ha recuperat el Palau ‘per al poble’, diuen: trossejat per a tourist-info, expo-tèxtil i bodes (i batejos, comunions i enterraments, per què no?); i el barri de la Vila avança gràcies a la tenacitat d’alguns polítics i veïns... però no acaba de resoldre mai l’accés des del Pont Vell ni l’aparcament en l’oblidada ‘casa Barberà’ municipal, que li donarien quasi tota la vida que li falta. I per què no acabar de lligar la Vila i les muralles al riu –respectant la natura de ribera– entre pont i pont? I ¿per què no aprofitar el Palau i els voltants, per a (p.ex.) fer concerts de cambra, o (cosa que ja vam proposar, junt amb la possibilitat d’instal·lar el ‘mercat medieval’ anual i espectacles afegits), insistisc en la vella proposta: per què no convocar un certamen anual de música antiga –medieval, renaixentista, barroca...– o clàssica o post-moderna o post-antiga, si cal? Ontinyent és lloc de gent amb inquietuds musicals molt ben demostrades. I per què no...?
Clar, diem que Ontinyent cau ‘pel centre’, perquè cau a trossos –encara– el Poble Nou, i es despobla i se’n va fora del rovell de l’ou... Per què no s’insisteix més ahí, amb la rehabilitació i recomposició d’habitatges... i de serveis bàsics? Per què no hi ha més iniciatives en imitar els valents comerços que persisteixen ahí i en el Carrer Major? I la molt lloable ubicació –i bon funcionament– del Centre Cultural CaixaOntinyent al carrer Gomis! I iniciatives com la dels promotors i dissenyadors del proper aparcament al solar de l’antic cine Pere...! ¿I per què refotre s’insisteix encara en concentrar el desgavell insostenible i molt ‘invivible’ de arraïmar-se a l’àrea de Sant Josep, que acumula la gran majoria de serveis i comerços (però no es va tindre ni l’ocurrència de fer un gran ‘pàrquing’ doblement subterrani al ‘parc’ –o plaça interior– del Mestre Ferrero; ni s’aconsegueix que un altre aparcament ocupe la massissa buidor subterrània del pati de la parròquia?). Qui pregunta ja respon. Fa temps que molts ex-habitants de Sant Josep han fugit de l’ofec –els qui s’ho poden permetre– i han fundat nous ‘trossos de ciutat’ enmig del disseminat minat...
¿I per què encara hi ha qui proposa fer una espècie de ‘bulevard dels il·lusos’... des d’Ontinyent a Albaida!? Per on aniria això?, pel Camí Vell d’Agullent?, per l’autovia i els polígons industrials?, per la carretera vella d’Albaida?, o serra amunt...? I si al remat els qui ‘manen’ a la Generalitat preveuen un ‘polo operativo’ a la zona industrial d’Agullent, ¿per què no es veu clar també que a Ontinyent –p.ex. a la prevista ‘antigament’ Zona d’Actuació Logística (entre la ‘casa Balones’ i el Poliesportiu)– es mantinga la possibilitat d’aprofitar l’estació / dipòsit duaner / àrea ben comunicada des de l’autovia, amb possibles: hotel, heliport, estació d’autobusos interurbans enllaçats amb els urbans i el ferrocarril (i això sense perjudici de mantindre la famosa ‘ciutat del transport’), i un creixement en serveis i àrea residencial i de parcs de continuïtat pel Llombo fins el riu i el Pou Clar?; més (ja posats) una revaloració de l’infrautilitzat pont del Salt del Bou –de quatre carrils– com a nucli clau de la ruta ponent-llevant i enllaçant també pels quatre carrils no fins al Pou Clar, sinó fent un simple túnel de 400 metres (com ja vam proposar també des d’ací i des de diversos grups ecologistes) que enllace –recte i amb un quilòmetre menys de carretera en ‘voladís’– amb el pont de l’antic pantà i que evite totalment el paratge del Pou Clar i adjacents (neutralitzant el perill –molt real– d’alguna caiguda de camions o vehicles al fons del nostre bell i emblemàtic paratge, que podria ser (encara no ho ha sigut per pèls) l’escenari d’un dramàtic accident; i, una volta enviscats, que s’acurte encara més la carretera a Bocairent en algun altre tram: un altre túnel o algun carril més, evitant la destrossa de la Valleta d’Agres amb aquesta alternativa que apostaria alhora per la conservació de Mariola i la potenciació d’Ontinyent on, tot i que es fera una nova estació per a passatgers –cosa que va per a llarg– encara es podria reobrir una estació centralitzada de mercaderies –connectada al dipòsit duaner– i, amb la possible millora del traçat ferroviari, concentrar i enviar almenys un comboi setmanal dels nostres productes al port de València (a Alacant no pot ser, i el ‘corredor mediterrani’ encara no corre: passeja).
I ací entraria, per lògica, el ‘desentrampament’ del barri del Llombo: veritable pulmó a tindre en compte, que podria obrir una nova manera de viure a la ciutat, amb un urbanisme model (construint només fins a la ronda sud) i amb uns serveis que estarien alhora pròxims al disseminat, al Poble Nou (i al poble antic: el Llombo és la zona ‘perifèrica’ més propera a la Vila), a Sant Rafel i entre els ponts de Santa Maria i del Salt del Bou (si connecten d’una vegada el carrer de les Carmelites, com una ‘via de trànsit interior’ que desbloquege i unisca, i això obrint l’accés per Torrefiel, clar) i... en fi: no ens cansaríem de trobar (amb imaginació) una lògica alternativa al ‘desnivellament’ d’Ontinyent cap a un llevant hipersaturat retornant a l’antic –i alhora nou– Ontinyent oest (sempre que no ens el trastoquen en far-west) i, sobretot, ajudant a tornar el ‘centre ciutat’ al seu lloc. El futur està –encara– ací... I ‘els qui manen’ estan –ells més que el Llombo– ‘entrampats’ amb el disseminat que defensen i ataquen segons com es mire... i mentre, la participació ciutadana (o com deia un lema de les primeres eleccions a Ontinyent: “Volem un ajuntament en mans del poble, i no un poble en mans [només] de l’Ajuntament”...). Què dius de participació ciutadana? I qui pregunta, ja respon... Perquè, a qui respon –des de fora del nucli que ‘mana’– ni li responen, només li ‘contesten’ –o ni això. Què volen...? La imaginació contra el poder? Des d’ací seguirem imaginant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada