(...)
“i beurem el timonet criat en serralades,
endolcit amb la mel de les abelles sàvies,
borratxes de romer, en ser que el sol s’enfila
per les roques rosades del meu Benicadell.
Quan ve la poca nit i el sol raspa les pedres
del meu altiu penyal, és l’hora d’allunyar-se
per fer una pregària als colors que condensa
aquest sol poderós. Ací l’home es fa lliure
sobre les fines serres que dibuixen el cercle
de la vall al ponent. Esdevé bell i únic,
com el vel de l’aurora, de solitud segura,
com els garroferars, com la intensitat dels verds
incendiats d’estiu, l’olivera, la vinya,
l’ametler groguinós, l’albercoquer, la pruna...”
Salvador Jàfer
(de ‘L’oració a la vall’) (1)
(1)(ens plau molt recordar que el poema sencer de
‘L’oració a la vall’ de Salvador Jàfer, fou un
dels darrers poemes recitats per l’Ovidi Montllor,
a Alcoi, i que l’enyorat cantautor, actor i amic,
el va definir i presentar com una mena d’himne
a la unió de les comarques que s’estenen al voltant
del Benicadell i la Mariola).
–––––––––––––––––––––––––––––––––––––
“Som sòlids, ferms, hem heretat l’esperit de
la vella Catalunya; la gent dels voltants de
la Mariola tenim el mateix temperament
que la gent dels Pirineus”.
Enric Valor
valls, serres, valleta, muntanyes, foies, altiplans...
david mira gramage
I barrancs i rius i camps i boscos... I pobles, ciutats i persones que fan fructificar somnis... des de ja fa tants anys i segles. En aquest rogle de paisatges diversos. En aquest paradís-purgatori inicial. En aquestes contrades abruptes, esquerpes (imagineu els primers pobladors, els següents colons, els conqueridors... i els defensors constants i successius de la terra). Imagineu l’esforç d’invisibles persones que han anat deixant els seu treballs, i els ossos... ja arrelats a la terra, en capes successives, que han anat passant avall-endins: confonent-se la pols humana i... l’albarís ací, a la vall ampla, adobada per generacions; i més allà, la marga és rogenca, ocre... i la pedra calcària va pujant... i a l’altra banda, entre serra i serra, estretes canals de terra fèrtil; i un terreny cada vegada més difícil, i Mariola al mig. I la gent ocupava i feia rendir cada tros de terra; i anava deixant el seu segell, la ‘marca’ cultural, afegida, portada i barrejada amb la petja ja feta pels pobladors, que queden o es desplacen, però sumant cultura que s’encarnava ací, a la terra triada i conreada i feta ancestral, compartida, heretada, transformada (a voltes, quasi sempre, enriquida; o potser destruïda), però sempre lligada al cicle acumulat de civilitzacions que entraven, passaven o es quedaven per sempre barrejades, enllaçant la tradició amb l’aportació de cada nova estirp... I entre valls i serres, amb l’aigua sempre a prop, s’establia la lluita –quotidiana, de sempre– per a subsistir primer; després, a poc a poc, de mica en mica, a gota i a pedra a pedra, eixa humana força va anar assimilant, posant al seu favor tota l’adversitat d’aquesta orografia (vaig escrivint i vaig recordant la lletra d’una cançó de l’alcoià Jordi Gil: “Sempre amb l’adversitat a favor / i els vents bufant en contra...”), abancalant, fussant, fent assuts (després fins i tot pantans –el de Tibi [encara en peu] i el d’Ontinyent [arruïnat per la fúria d’una avinguda a través d’eixos barrancs de vida i mort] foren dels primers d’Europa!), irrigant i recollint l’esforç: des de la cova a hui, assegurant l’aljub, la sénia, els alcavors, o aprofitant el salt d’aigua –o fent-la anar al solc–; l’aigua: sempre arrel, primigènia i preada; i transformant-ho tot en collites o bases protoindustrials o potser artesania, i comerç que volia camins, senders entre serres i barrancs i perills...; érem aïllament; i interessos enfrontats també (“Si comptàrem, si fórem tots junts sang i veu, / si juntàrem els cors un a un tots nosaltres...”), però vam anar fent quallar un nucli autosuficient quasi des del no res: només amb l’enginy aplicat a l’aigua i a la pròpia orografia, difícil i protectora alhora. I amb les primeres matèries necessàries que venien dels propis ramats de moltons i ovelles llaneres, i fibres vegetals de contrades properes o matèries dutes d’enllà... i alhora fent les primeres exportacions d’aquells productes ‘nostres’... i combinant la modesta extracció mineral amb les herbes remeieres, l’apicultura, la recollida i el comerç de la neu... i l’agricultura de secà i –allà on hi havia regadiu– fer hortes i reinvertir la collita en anar ‘armant’ els primers molins i batans –fariners, paperes, drapers...–, superant les adversitats... (“hi ha més valencians amb l’orgull de la veu i la terra... –i des de la seua ‘terreta’, Jordi Gil evoca el ‘rogle’ d’altres ‘alcoians’ que anaven estenent la primigènia indústria, al voltant de Mariola: “hi ha més ‘alcoians’ envoltats de muntanya i muntanya. / Sempre amb l’adversitat a favor on s’acaba la lluita, / som un pou sempre fosc i profund però amb tendresa al cor; / i som plany i tardor i remor de fusell d’aquest riu de la vida, / on s’ofeguen les negres angoixes i neixen cançons.”). Dificultats, alguns –molts– individualismes, falta de perspectiva... i, alhora, una avantguarda de gent emprenedora, lluitadora, que de tant en tant era capaç de arriscar-se i aportar idees contra eixes dificultats... (“Si a vegades tinguérem valor i ens sobrara prudència, / i deixàrem de ser negligents de la nostra consciència, / i no fórem tractats de rebels, sediciosos ni escòria, / pels qui dicten, decreten i manen sense fer-ne res més; / no seríem el fang de la mort en pols a convertir-se...”): dificultats imposades pels qui sempre han decidit des de fora d’ací, afegides a les adversitats ‘naturals’. “Sempre amb l’adversitat a favor...” pot significar, en un moment històric com el que ara vivim, tornar a ajuntar esforços concentrats en aquest ‘rogle’ tan ben definit encara dins del territori valencià, com són les comarques agrupades al voltant del Benicadell i la Mariola: des de la Serra Grossa cap al sud, fins a la Serrella, l’Aitana, el Carrascar de la Font Roja, la Carrasqueta i el Maigmó; la Vall d’Albaida –i l’altiplà dels Alforins, i la Foieta de Salem i la Valleta de Bocairent-Alfafara-Agres; i el Comtat amb la Vall de Travadell fins a les serralades de Planes (i ‘el regne de les muntanyes’ d’al-Azraq); i la Canal d’Alcoi; la Foia de Castalla, i la Vall de Biar-Beneixama...
Tot açò m’ha vingut al cap i de ‘tironet’ ara que, fa vint anys justos, Ximo Urenya Montés i jo mateix vam publicar un article (a la revista Almaig - Estudis i Documents, Ontinyent, 1990): un article titulat ‘Mare Mariola: una proposta de demarcació per a un territori cohesionat”, front al projecte d’agrupacions comarcals que ajuntaven la Vall d’Albaida amb la Costera i la Canal de Navarrés, amb qui no compartíem les característiques o els problemes o activitats sòcio-culturals, industrials o de territori fortament interrelacionat. La nostra proposta –molt detallada i documentada– ens feia recolzar la interrelació entre la Vall d’Albaida, l’Alcoià i el Comtat, amb les subcomarques també al·ludides –i sense desvincular la Vall de Beneixama-Biar per afegir-la a l’Alt Vinalopó de Villena i amb capital a Elda. Aquell projecte de demarcacions territorials no ha seguit endavant, ni la famosa proposta d’unir les anomenades ‘comarques centrals valencianes’ (sis en compte de tres) s’ha traduït en quasi res: ara són un ‘consorcio’ –presidit per l’alcalde de Xàtiva i cap de la Diputació de València, l’ínclit senyor Rus– que ni funciona ni es reuneix ni entusiasma ningú. Tot siga per no ‘trencar’ la ratlla de les ‘provincies’ postisses (i les diputacions, que sobren!, i ara més que mai –amb menys administracions menys despesa i, organizats en mancomunitats comarcals, millor decisió de i per als pobles); eixa ratlla ‘provincial’ separa i debilita les comarques que no estan a la vora de les tres capitals, que només excel·leixen en el seu creixement ‘metropolità’ o allargant-se per la costa; això de que excel·leixen és un dir, clar; perquè estan acabant de perpetrar –si no es canvia de model– el total desequilibri territorial.
I tot açò ve, més encara, perquè entitats empresarials i algunes associacions han manifestat recentment la conveniència d’unir esforços d’aquests pobles i comarques que estem al voltant de la Mariola –i del Benicadell–. La crisi apreta, és clar. Però el que és més important encara és la possible actuació en coordinació continuada i la possible aportació d’idees que ens convinguen i que s’han de decidir –o, si més no, proposar– des d’un territori que comparteix històricament cultura, fisiografia, demografia, semblants models d’agricultura, climatologia, costums, festes, gastronomia, conques fluvials, valls i serres i, en fi, una llarga i cohesionada convivència amb problemes afins, la mateixa arrel industrial –que s’ha diversificat, per sort, i que encara ho ha de fer més i complementar-se millor. I... el tema del medi ambient lligat al de les comunicacions: la Vall d’Albaida està ja suficientment –massa– tallada i ferida pel desmesurat impacte que li deixen (i encara falta) carreteres duplicades, autovies, carreteretes, variants, camins asfaltats que són quasi carreteres...; en fi: una pell del territori destrossada i que ajuda a destrossar –encara més– les possibilitats d’una recuperació agrària, d’àrees protegides, etc. I la Valleta d’Agres, amenaçada per una innecessària autovia o ‘via ràpida’ (per a qui?), que ni cal, ni farà res de bo: desfaria un dels millors entorns del territori valencià –i al voltant del Parc Natural de Mariola–: però, ¿què no hi ha prou assegurades les suficients ‘vies ràpides’ perquè el ‘turismo de interior’ ens travesse, ens talle i ens margine, en la seua ruta indefectible cara al litoral? És que –a més de l’enorme obra de l’Autovia Central que ens creua de nord a sud– ¿no hi ha ja suficients accessos (només en ‘clau d’asfalt’), canalitzats per exemple a través de la Vall d’Albaida –amb un pont de 4 carrils infrautilitzat a Ontinyent, i la corresponent circumval·lació– i de la Vall de Beneixama-Biar i de la Foia de Castalla? Ja n’hi ha prou! La sobredosi d’asfalt –i consum de carburants– ens ofega (i s’esgota). El que realment necessitem és una infraestructura que ens unisca amb un servei de transport més sostenible com és el tren i, concretament, la línia Xàtiva-Alcoi (amb una bona combinació amb les línies d’alta velocitat –que tampoc ens són tan prioritàries, a nivell general); una línia que no només s’ha de mantindre, millorar i actualitzar, sinó que per ella mateixa es pot convertir en ‘pol’ dinamitzador i cohesionador de cara a l’interior i, de cara a l’exterior –més les pròpies iniciatives a les nostres comarques– pot i ha de tindre la suficient dotació (tant en combois com en instal·lacions i connexions amb els nuclis urbans) per a ofertar variades i interessants rutes ecoturístiques, que poden combinar les modalitats d’excursions ‘en tren i a peu’, cicloturisme i tren (amb capacitat de càrrega suficient) o, simplement, algun ‘tren turístic’ que, sense pressa o amb etapes programades, recórrega tota la línia des de València-Xàtiva fins a Alcoi-Mariola, amb possibles derivacions des de les estacions a altres punts de la Vall d’Albaida, el Comtat, o l’Alcoià. No ‘entrem’ en allò (encara possible –per què no?) de la perllongació de la línia fins a Alacant. Ah, i en el tema de les mercaderies, en connexió directa amb el port de València, per exemple, hi hauria molt que estudiar... i aconseguir-ho!
I totes les inquietuds que es puguen canalitzar en allò que afecten les ‘comarques de Mariola’ i les serres i valls del voltant, s’han d’estudiar amb la visió més comuna possible, com ja han començat a fer –si els deixen– algunes iniciatives de grups ecologistes en relació als darrers incendis que, sempre que es produeixen en aquest entorn, solen afectar unes i altres comarques veïnes i pobles de banda i banda de la serra: els incendis forestals no coneixen fronteres comarcals –i menys encara ‘provincials’...! I les solucions que s’han de treballar, tampoc tenen fronteres. I com això, tot: circuits culturals, cooperació inter-industrial, projectes agrícoles conjunts, les decisives col·laboracions amb les Universitats –tema major– i moolt més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada