Comencen les obres de la presa de Bellús

FA 20 ANYS EN CRÒNICA (MARÇ / ABRIL de 1990)

per Crònica

Les obres definitives del bastiment del mur de contenció de la presa de Bellús ja van començar aquella primavera de 1990. Era la infraestructura més gran que s’havia mamprés a la Vall d’Albaida, però no era en benefici ni tan sols parcial per a la nostra comarca. Ja des dels primers números de la revista, l’any 1988 –i amb la publicació del mapa de l’àrea inundable–, veníem informant detalladament dels problemes que duia aquest embassament, fins i tot abans que començaren els preparatius per a arrancar el projecte inicialment aprovat, que –primer– es pretenia alçar entre les penyes de l’Estret de les Aigües, paratge únic i d’incalculable valor paisatgístic, cultural, mediambiental, arqueològic i fins i tot turístic; d’haver-se dut avant aquest primer projecte, s’hauria destruït quasi tot el paratge, inundant totalment Bellús i arribant a una àrea d’embassament de les aigües que hauria duplicat l’actual. Ja amb el projecte situat on s’ha alçat la presa, entre els termes de Bellús i Benigànim, encara hi hagué molts problemes a solucionar, començant per l’extensa zona inundable que arriba a afectar 8 termes municipals, encara que els més directament danyats eren, en primer lloc, Guadasséquies (afectat per l’àrea d’inundació), Bellús, Benigànim, Sant Pere i Benissuera. No es van afectar més les zones de població, en aconsegir rebaixar uns metres l’altura del mur. Però tot i així –i com vam anar detallant des de Crònica– per a extraure material de construcció bo i proper, es va intentar fer una pedrera en el propi Estret de les Aigües, just al costat de l’important jaciment arqueològic de la Cova de la Petxina i damunt i a la vora del gran manantial de Bellús, que abasteix Xàtiva; cosa que es va evitar en última instància, obrint-se la pedrera en la mateixa serra però ja fora de l’Estret i davant de Bellús, amb el consegüent impacte visual i erosiu que encara perdura. D’altra banda, des de Crònica vam tindre accés a un estudi del Col·legi Valencià d’Enginyers que alertava dels defectes del Pla contra les riuades del triangle Tous-Escalona-Bellús, si no es regulaven també les conques dels rius Cànyoles, Magre i Sellent... com finalment s’ha hagut de fer, veient que seguien havent riuades greus quan aquests confluïen amb el riu Xúquer; i a més, s’advertia de la permeabilització de la part esquerra del embassament, amb el consegüent perill de filtracions. I tot això ho vam informar i debatre des de les pàgines de molts números de Crònica, seguint pas a pas l’evolució d’una obra, la de la presa de Bellús, que a molta gent de la Vall li sembla una presa de pèl... Després de perdre’s la zona del Balneari de Bellús i les seues fonts minero-medicinals, i perdre les millors terres de regadiu de la zona oriental de la comarca, no es va ni tan sols adequar cap sistema d’aprofitament temporal de l’aigua que passara, per haver pogut fer ni que fóra una recuperació de zones de reg a goteig. Només es va pensar en protegir l’àrea de la Ribera del Xúquer de les fortes inundacions procedents del sistema hidrològic Clariano-Albaida-Missena, i altres barrancs afectats, sols per a embassar i laminar l’aigua dels moments de gran crescuda, i deixar-la anar... retenint, això sí, tot el fangar i sedimentació procedents de l’erosió de les nostres serres, ben adobat amb la contaminació que encara persisteix, i amb uns estius de pudors de pantà estancat i criador de mosquits, mosques i insectes diversos: això és el que li ha tocat en el repartiment a la nostra Vall.

I TAMBÉ VA SER NOTÍCIA:

 Es va posar en marxa el Centre de Capacitació Agrària de Llutxent.

 Sorpresivament, l’executiva del PSOE comarcal es va pronunciar a favor de no reobrir l’estació de mercaderies de RENFE-Ontinyent, que havia estat tancada a finals de 1989.

 I es van iniciar les obres de cobriment del tram final del barranc de la Puríssima, a Ontinyent.