Nadala de la ràbia—a tres veus–
david mira gramage
(a la memòria de Paqui Rodríguez i de Roberto Conejero)
“Assassins!
Assassins de raons! Assassins de vides!
Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies!
I que en la mort us persegueixin
les nostres memòries! Memòries...!
Lluís Llach
1.
Campanes negres van... i vénen, com la Mort,
que la ràbia proclamen per dos vides tallades.
—I la Mort a la Vida acompanya per sempre—
Campanes negres... Mort. I Vida. I injustícia...
Mil nou-cents huitanta-set. Era l’any al seu zenit
quan una voluntat criminal i inhumana
trencà la vida tendra en un cos ple de joia...
I una xiqueta anava de la vida a la mort,
brutalment... Foscament, a ple sol,
unes mans assassines tallaven el camí
de dotze primaveres just obrint-se a la Vida
...i tancant-se en el pou cruel que esdevingué
l’obscur gelat estiu, la dalla de la Mort!
—I la Mort a la Vida acompanya per sempre—
En l’Advent de desembre –ai!– de l’any 2003,
quan els cants d’Angelets i la Purissimeta
ja obrien Ontinyent cap al Nadal... La Mort
posà a prova altra volta la dignitat d’un poble
2.
arravatant la vida –brutalment i vilment–
d’un bon home devot i servidor dels altres.
I la nostra ciutat va tornar a esperar
que la sang escampada obtinguera justícia
i sobretot consol, caritat solidària
pel dolor familiar –com predica i ensenya
la creença cristiana... i no la hipocresia
infame i indignant!, no la devoció falsa
que oblidava aquell mort, que intentava tapar
la taca sangonosa per tal que no ‘embrutara’
la litúrgia festera a la ‘Nostra Patrona’
–i ‘alcaldessa perpètua’– ni el ‘bon nom’
dels actors de les funcions solemnes
i ‘elegantment’ pietoses d’alguns... que ignoraven
la mort de l’ex-company, el dolor de la gent
–molta gent i molt poble– que sí que compartia
devoció, i amistat, per la seua família...
mentre uns pocs prioritzaven l’adoració de l’ídol
d’Aquella que no estava en la ‘plata massissa’.
Pobres dels qui negaven la Vida, silenciant-la!
—I la Mort a la Vida acompanya per sempre—
Campanes negres van... i vénen, com la Mort,
que la ràbia proclamen per dos vides tallades.
Campanes de Nadal que recorden la Vida
i que a mi em fan dubtar de la fe compartida
amb un tros del meu poble que s’ha mostrat indigne
i prefereix exhibir la luxosa apariència
de ‘fe’ superficial, plena de lluentors,
abans que ser fidel al tresor més sagrat
que ens toca compartir: la pobra vida humana!
3.
—I la Mort a la Vida acompanya per sempre...
Ja ho sabeu: a l’església, ho canta la Sibil·la
cada any, intemporal, com les campanes negres...
Que patisquen per sempre, ja que no es penedeixen
els assassins impunes, i que es faça
justícia!, si pot ser...
enllà de la noblesa
o ençà d’aquest món
que no és sagrat
ni bo.
Però, vosaltres dos, dormiu en la memòria
desperta, dels qui encara
vos recordaran, sempre.
Dorm, nena...
Iaio, dorm...
vespres de Nadal del 2009
“Duerme, no queda nada.
Duerme, no queda nada...
Agonía, agonía, sueño, fermento y sueño.
Este es el mundo, amigo, agonía, agonía.
Los muertos se descomponen bajo el reloj de las ciudades,
la guerra pasa llorando con un millón de ratas grises,
los ricos dan a sus queridas
pequeños moribundos iluminados,
y la vida no es buena, ni noble, ni sagrada.
Duerme, no queda nada.
Duerme.
No queda nada...
Federico García Lorca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada