Despotisme (no il·lustrat)

Despotisme (no il·lustrat), per Didac Botella

A mitjans del segle XVIII, les monarquies europees començaren a disfressar el seu absolutisme per evitar l’enuig i les revoltes de la població, cada vegada més conscient de la injustícia d’un sistema que els exprimia laboralment i econòmicament a canvi de no res. Advertits per un sentiment popular cada vegada més crispat, reis i nobles van atorgar als ciutadans de les grans ciutats una sèrie de concessions polítiques que els permetia de participar mínimament en els òrgans de poder. Era una manera de fer-los creure que comptaven amb ells. Tanmateix, l’únic objectiu d’aquesta iniciativa aparentment democràtica era mantenir els privilegis de l’aristocràcia i la noblesa, tot dissimulant les seues formes. L’actitud atípica dels monarques de camuflar el seu poder absolut els va valer, si més no, per fer-se un lloc en la Història: aquest fet és allò que caracteritza el període històric que hom ha convingut d’anomenar Despotisme Il·lustrat.

Ben entrat ja el segle XXI, el País Valencià sembla viure una reedició d’aquest període despòtic, per bé que l’actitud dels seus mandataris no és, precisament, il·lustrada. Ans al contrari: la seua estratègia política és exagerar encara més el seu poder; fer-ne una ostentació desmesurada. I sembla que, de moment, els funciona. No fa molt, el sr. Fabra va declarar públicament que havia col·locat a dit a milers de persones en llocs de treball que, d’una manera o altra, estaven vinculats a la Diputació de Castelló, l’organisme públic que ell mateix presideix. Això no és res però: el seu despotisme més descarat el porta a presumir d’haver guanyat quatre o cinc vegades la “Grossa” de Nadal. Tot un fenomen. Un altre president, el sr. Alfonso Rus –Diputació de València– va declarar a l’octubre durant un míting del seu partit –PP– i davant els màxims responsables d’aquest, que “encara no havien pogut acabar amb els mestres que deien aleshores i gairebé i que calia rematar-los”. Tot un il·lustrat. Un altre exemple d’ostentació fora d’escala és Ricardo Costa, mà dreta del president de la Generalitat Valenciana. Per a ell, portar un rellotge de 25.000 euros al canell i conduir un dels cotxes més cars del mercat –l’Infinity– era la cosa més normal del món. Un cop es va saber que eren regalats per persones implicades en el cas Gürtel, els amos del partit –Rajoy i Cospedal– l’han intentat fer fora, sense que encara hi haja una decisió en ferm. Allò més alarmant però, és que el seu màxim defensor és el mateix President valencià –Francisco Camps– , que es resisteix públicament a destituir-lo, tot enfrontant-se amb Madrid. I, mentrestant, Ricardito diu, amb llàgrimes als ulls, que no entén perquè li fan això, que ell no vol anar-se’n perquè la seua conducta és impecable. Qui dona més?

La palma despòtica però, se l’emporta la senyora alcaldessa de València, Rita Barberà –i, per defecte, tot el PP valencià, que li fa costat–.L’acarnissament que ha demostrat els darrers anys envers el Cabanyal és d’una virulència digna de ser estudiada pels psicoanalistes. L’alcaldessa vol destruir un dels barris més autèntics i peculiars de la ciutat, amb el pretext d’obrir la ciutat al mar –com si des del Cabanyal es pogués agafar una autopista cap a les Illes Balears–. Tothom coneix però, el vertader motiu d’aquesta malaltissa fixació: l’especulació immobiliària. El problema és que el barri –tot ell– està catalogat com a Bé d’Interès Cultural –BIC–. I ara, com que el Tribunal Suprem ha sentenciat que s’han d’aturar els enderrocaments –si més no, temporalment–, el seu equip municipal ha demanat a la Generalitat que, amb caràcter d’urgència, elabore un decret que, ni més ni menys, descatalogue el barri per poder continuar la seua gran obra. El Govern valencià, lluny d’aturar el despropòsit, tardà unes hores en complir el desig de l’alcaldessa, fent gala d’un despotisme desconegut en democràcia. Ells, ni il·lustres ni il·lustrats. Només una colla de dèspotes. Més prompte que tard, ens revoltarem i els farem fora.