Adaptacions mediterrànies

Adaptacions mediterrànies

per Daniel Alfonso

Un dels estereotips més estesos entre els ciutadans nordeuropeus sobre nosaltres és la pràctica de la siesta o migdiada, moment de descans que acostuma a ser més habitual durant l’estiu i que no acaba de ser comprés pels nostres veïns d’allà dalt, tan rectes i aplicats com també tòpicament els veiem ser.

El clima mediterrani, irregular i de forts contrastos com és, ens deixa durant l’estiu uns mesos secs i de forta radiació (al voltant de 3.000 hores anuals de sol, mentre que ells en tenen 2.000 i a menys temperatura), així com unes hores centrals del dia que sovint s’aproximen als 40ºC. Condicions meteorològiques que dificulten el treball a l’aire lliure si no fem com al llunyà i luxós Dubay, lloc on està prohibit exposar termòmetres per tal que els pobres obrers de la construcció no es neguen a treballar suportant fins a 45ºC. Però tornem a casa nostra, lloc on tradicionalment s’ha optat durant els mesos estivals en partir la jornada agrícola que comença a l’alba fins que calfa el sol allà a les dotze, i després reprendre l’activitat quan la vesprada ja decau, allargant la vida al carrer fins a mitjanit després d’haver descansat amb les finestres ben tancades quan la calor ofega als escassos vianants.

Arribats aquest punt caldria observar quines han sigut les adaptacions arquitectòniques per combatre les temperatures. Ja en l’Edat Mitjana, quan construïen les grandioses catedrals gòtiques, al nord d’Europa les feien ben altes i amb grans finestres per tal que entrara suficient llum durant els nombrosos dies grisos i boirosos que els acompanyen. Per contra, més al sud per terres mediterrànies, l’arquitectura era diferent. Els edificis ja no eren tan elevats ni les finestres tan grans, perquè l’objectiu no era que entrara molta llum, sinó més bé al contrari, mantindre l’edifici en certa penombra i per tant més fresc i agradable per als seus usuaris. Sembla que aquelles raons climàtiques que condicionaven l’arquitectura han anat sent oblidades, prioritzant sovint l’estètica a la utilitat i construint edificis grandiosos i amb els murs formats per elements metàl·lics i molts vidres que faciliten l’entrada de llum sense dificultats. El disseny, que en la teoria i en la maqueta sembla modern i innovador, després quan es tradueix a obres ja executades resulta ser que ha convertit l’espai en calorosos edificis inaccessibles durant l’estiu per als mortals, a no ser que després d’inaugurat comencen les adaptacions destinades a pal·liar l’entrada directa del sol o bé instal·lant grans aparells d’aire condicionat que de forma artificial i consumint molta energia permeta el seu ús. Com a exemples en trobem molts i diversos, des del Palau de la Música de València, prompte batejat com el ‘microones’ fins alguns centres educatius, tot i que en aquests no s’acostumen a instal·lar aparells de refrigeració.

Com podem vore, les condicions climàtiques i el disseny arquitectònic cal que vagen relacionats per tal de construir nous edificis que a més d’estètics siguen pràctics en tots els moments de l’any.