Un bon costum

DOS DE TRES, per Jesús Bordera
Publicat el dia 27 de març al Crònica 705

Un bon costum

No hi ha dubte que això de caminar està de moda. És un bon costum que de vegades està envoltat d’una sèrie de contradiccions que no s’arriben a entendre massa bé. Per un costat tenim un parc automobilístic desmesurat, cosa que fa que en diferents horaris del dia anar en cotxe per Ontinyent resulte tota una odissea. És veritat que de vegades fem una utilització dels vehicles sense massa sentit. Volem anar fins a la mateixa porta del lloc de destí, sense parar-se a pensar que passejar pel poble sempre ha de suposar un contacte amb altres persones i amb l’entorn més a prop que tenim i que de vegades ens passa totalment desapercebut.

Està clar que en ocasions necessitem irremeiablement utilitzar el cotxe perquè hem de dur alguna cosa gran, que pesa més del degut o també acompanyar alguna persona menuda o gran i el desplaçament s’ha de fer precís amb el cotxe, però eixa circumstància no sempre és la real. A més a més, últimament estem notant com el poble està tornant-se com una espècie de gàbia planimetral que fa que tots els vehicles pareguen monstres que han d’anar –indiscutiblement– per unes zones delimitades exageradament per a ells, sense cap possibilitat de maniobra.

A tot açò, a esta gran quantitat de trànsit que tenim als nostres carrers, i mentre a l’hora de desplaçar-se pel poble s’utilitzen en gran manera els cotxes i motos, trobem que la gent –abans o després de la feina– sí que agafa les espardenyes de careta i es posa a caminar a qualsevol hora del dia. És curiós i com a mínim sorprenent vore moltes persones de totes les edats que van i vénen al voltant del poble fent eixa mal dita “ruta del col·lesterol” que està convertint-se en tota una manifestació social.

De totes les formes ens pareix genial el costum d’anar a peu, que com hem dit abans, resulta beneficiós en tots els aspectes, però que hauríem de tindre en compte no només en determinades ocasions, i sí convertir-la en un costum a qualsevol hora del dia i en qualsevol dels nostres desplaçaments diaris. Hem d’aprofitar eixes voreres tan grans que estan fent-nos als nostres carrers. Voreres que per a molts, són desproporcionades, perquè en ocasions estem convertint els carrers amples en vertaders embuts que no solucionen res de res.

Al final sempre hem de ser positius i vore amb bons ulls que eixe costum de caminar s’ha d’estendre a tots els ámbits i horaris de la nostra vida quotidiana. A més de guanyar en salut, guanyarem també en la relació i comunicació amb tots els nostres veïns, perquè de vegades amb la monotonia diària, passen els dies i els mesos i acabem per no conèixer a ningú.