Publicat el dia 24 d’abril al Crònica 707
El diumenge 19 havíem d’haver celebrat com cal els 30 anys dels ajuntaments democràtics al nostre país després de 40 anys de dictadura franquista, de 40 anys d’ajuntaments triats a dit, d’esquena a uns ciutadans que havien perdut de sobte tots els seus drets, totes les seues llibertats.
Durant els 30 anys han canviat moltes coses. Els primers ajuntaments tenien com a grans reptes la reconstrucció dels pobles. Faltaven clavegueres, llums, infraestructures molt bàsiques educatives, culturals, esportives, socials... Ara, trenta anys després, els temps són uns altres i els reptes ben diferents.
Hem de fer un reconeixement a aquells que en els temps en què tot estava per fer, sacrificaven temps i esforços per dedicar-se a donar solució, urgent en molts casos, als pro-blemes més evidents que tenien totes aquelles persones que acabaven de recuperar els seus drets essencials com a ciutadans. Eren alcaldes i regidors per a qui la vocació pel servei públic era l’absoluta prioritat, tot i que com a tot arreu i com malauradament es manté amb el temps, de tant en tant, sorgeixen algunes poques persones que busquen el bé individual a costa del comú. N’hem tingut a Ontinyent, n’hem conegut a altres pobles de la Vall d’Albaida, encara sabem d’altres que han governat i governen al palau de la Generalitat. Però que els mitjans de comunicació destaquen només les corrupcions dels pocs polítics corruptes no lleva que la gran majoria es dediquen de veritat i d’una manera positiva als seus veïns i veïnes i que allò que fan els comporta més satisfacció que qualsevol altra compensació econòmica o premis honorífics.
Els cinc alcaldes que ha tingut Ontinyent valoren a continuació els guanys socials i econòmics dels trenta anys d’ajuntaments democràtics. La major part posen més l’accent en allò que encara no hem aconseguit que en el que hem construït ja, i analitzen les causes que han provocat els dèficits que encara patim. Un d’ells acusa els poders fàctics que, com si encara estiguérem en temps de dictadura, governen des de l’ombra, fent que els seus regidors actuen segons els seus interessos, un altre acusa la falta de cohesió social com a responsable col·lectiu dels fracassos locals. Hi ha qui creu que l’actual ineficàcia del govern municipal es deu a l’obsessió malaltissa per aconseguir guanyar mèrits individuals. La crítica a les autoritats autonòmiques que es mantenen al marge de les necessitats de la nostra ciutat any rere any tampoc falta en més d’una opinió dels alcaldes. Pot ser la innocència dels regidors dels primers governs municipals era la causa que miraren més d’aconseguir col·lectivament com a corporació millores per a la seua ciutat que no ara, i sense calcular si guanyaven o perdien suports partidistes, segons opina un dels que més va durar al capdavant del nostre ajuntament.
Si cada convocatòria electoral a les municipals la participació popular és més alta que a les generals, això ens indica el valor tan alt de la política de proximitat. El veí se sent corresponsable del seu municipi i actua en conseqüència.
Ja hem fet 30 anys. Entrem ara a l’època ja adulta. Tenim a Ontinyent unes necessitats que perduren amb el temps, ara augmentades, si no en teníem prou, amb la crisi que no cessa, i no tenim una altra eixida possible que arrimar el muscle i empentar tots a una, estire qui estire del carro en cada moment, i si fóra possible amb la convenient il·lusió de poder servir molts més anys a aquells que donen sentit als ajuntaments i a la seva feina: als ciutadans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada