Ontinyent no celebra el final d’una guerra que mai havia d’haver començat

Ontinyent no celebra el final d’una guerra que mai havia d’haver començat

Publicat el dia 8 d’abril al Crònica 706

El 17 de juliol de 1936 el general Francisco Franco es va revoltar contra el govern constitucional i legítim de la Segona República. La dreta política i l’Església d’On-tinyent, de València, de Madrid, de Roma, de Berlín... van aplaudir l’acció. Deien que a l’estat espanyol es vivia una situació convulsa i incerta. El colp d’Estat va ser, sense cap mena de dubte, la pitjor solució possible. Res no justifica una guerra. Durant 33 mesos va ser una realitat indesitjable per a tots, i també durant quasi 40 anys per als del bàndol perdedor.

Sí. Franco va guanyar una guerra però no va saber, ni va voler, guanyar la pau. Va tractar d’esborrar tot allò que tinguera alguna relació amb la República, amb el socialisme, amb el comunisme, amb l’anarquisme, amb la pluralitat política, amb el sindicalisme de classe, amb els nacionalismes no espanyols. I va sumir l’Estat en el color gris, en la pena, en la rancúnia, en la tristor, en el dolor...

Fa uns dies s’ha commemorat el 70 aniversari del final d’aquella bestiesa. Una animalada que sempre tindrà per a la Història nom i cognoms. Uns noms i cognoms que el Partit Popular tracta de no desmerèixer per què, pot ser, tinga massa coses a veure amb aquella CEDA, que va saludar amb entusiasme la iniciativa del futur dictador en 1936. I eixe no és el camí.

Senzillament cal veure el cas d’Ontinyent. 70 morts en la reraguarda segons els historiadors Vicent Gabarda Cebellán i Antonio Calzado Aldaria (que puja fins els 85 per al cronista local Josep Gandia i Calabuig). I més de 90 afusellats després d’haver-se acabat la guerra, sense garanties de res, sense justícia, pel poder franquista. En molts casos gent innocent, que no havia fet res.

Després, no s’ha d’oblidar, s’han de comptar també tots aquells que van haver de porgar amb penes de presó la conseqüència de ser d’idees pacífiques diferents. Repetim: d’idees pacífiques diferents. La set de venjança dels guanyadors, fins a l’aniquilació de l’enemic, porta a uns resultats decebedors. Això en una població, la d’Ontinyent, amb a penes tretze mil habitants. Hi ha alguna bestiesa feta per l’home que puga equiparar-se a una guerra?

En 1940 Franco posa en marxa la Causa General, per a saber què s’ha fet dels morts del bàndol (mal anomenat) nacional. Els que han perdut la vida seran pujats a la categoria de “màrtirs per la Pàtria”. Mentrestant, als mort republicans, com sol dir-se, ni aigua.

Durant la transició política ningú no va voler tocar el tema. Estava massa recent i, a més a més, el franquisme tenia una presència molt notable encara en la societat espanyola. Així s’explica que la Llei d’amnistia del 15 d’octubre de 1977, dos anys després d’haver mort el Dictador, es va fer taula rassa dels “delitos y faltas que pudieran haber cometido las autoridades, funcionarios y agentes de orden público, con motivo u ocasión de la investigación y persecución de los actos incluidos en esta ley” i “los delitos cometidos por los funcionarios y agentes de orden público contra el ejercicio del derecho de las personas”. El text ix publicat al Butlletí Oficial de l’Estat el 17 d’octubre de 1977.

Ara, quan ha passat una generació des del co-mençament del període democràtic, i fa 70 anys del final de la Guerra Civil, és d’elemental justícia saber què va passar amb els represaliats del bàndol republicà, aquells que defensaven l’Estat legalment constituït, democràticament triat pel poble. I açò ni és voler obrir ferides ni res paregut a la venjança. Açò és, senzillament, voler tancar les ferides d’una vegada per totes. Almenys amb dignitat, si és que no és possible amb justícia.

El Crònica no vol que la coincidència de dos aniversaris cabdals de la història passen desapercebuts, el dels 70 anys del final de la guerra i els 30 d’ajuntaments democràtics, és a dir elegits lliurement pels ciutadans, i ha cedit les seues pàgines dels números primer i segon d’abril a recordar els fets. Repassem els esdeveniments que van portar la nostra ciutat a la democràcia, a poder dir cadascú quina era la seua manera de pensar i a triar els seus governants sense por.

Com a mínim hem de tenir el dret a la memòria.