A la recerca de la cultura multiusos de petit format

A la recerca de la cultura multiusos de petit format, per Paco Company

Publicat el 13 de febrer de 2009 al Crònica 702

M’arriba a les mans el llibret de la programació cultural d’Ontinyent, de la seua Sala Multiusos més concretament, la joia de la corona, llargament cobejada i, per fi, en funcionament. Dita revista és el descendent directe, per línea evolutiva, del primigeni Recerca de temps pretèrits, amb la petita diferència de la temporalitat que abarquen: Aquest llibret es la programació per a hivern i primavera del 2009, uns dos trimestres. Passat l’interregne que ha viscut aquesta ciutat, hem botat de no tindre local en condicions per a programació estable, on encabir les propostes culturals que la vila d’Ontinyent i la seua comarca mereixen, a tindre un local, batejat com a multiusos, tot i que hauríem d’afegir-hi que són usos de petit format, aforament limitat i força condicionats. Però, tot i això, gràcies que la tenim. La travessia del desert cultural ha sigut tan llarga que estaria força penós fer-li un lleig en aquestes alçades del partit a la sala que l’atzar i els diversos governs locals, finalment, ens han concedit. Cosa, però, que no lleva d’intentar una llista de retrets. Amb la sala en funcionament i la revista de la programació detecte un intent d’aixecament del vol, però crec, modestament, que hi ha encara pedres en les alforges i mancances notòries. Abans que s’arribe al punt de no retorn en què l’aeronau ja no pot iniciar regrés a pista, i corre risc d’estavellar-se, voldria anotar una sèrie de propostes com a radiografia incompleta del pols cultural de la villa i cort de la Vall d’Albaida, dites sense ànimus ofendendi.

Revises atentament dita revista i ja detectes que aquest conjunt d’actuacions, moltes d’elles força apetitoses, es disseminen al llarg de dues estacions de l’any. Ai, amic, que lluny queden aquells dies en què l’Echegaray i la minisala de Martínez Valls bullien d’efervescència i es feia difícil poder veure-ho tot, ni tan sols plantejar-s’ho. Temps de crisi diran els responsables, i és cert, ningú ho pot negar. El segon que es detecta, és altra obvietat, perogrullada en dirien els castisos, poca gent d’ací entre els elegits per a la glòria de la multiusos, ja no d’Ontinyent, de la Vall, és més, m’atreviria a dir que ni de les comarques voltaneres. Mai plou a gust de tots i quines ganes tenim de tocar la pera, tornaran a afegir els mateixos responsables d’abans i els crítics que llegesquen açò. I seguiran tenint raó. Doncs, ja que estem en aquesta conjuntura de crisi, harmonitzem tots dos extrems: gent d’ací que fa coses i un cert estalvi pecuniari en la programació, barrejada, sempre, amb algun espectacle forani de més volada. No estan els temps com per anar disparant amb pólvores de rei. Ja durem grans espectacles i propostes de gran format quan l’Echegaray i Déu ho vulguen, quan torne a solcar les procelosses aigües de la programació cultural. La ciutat, la Vall sencera, bull de gent que fa coses en àmbits i camps ben diversos. Els grups i les individualitats artístiques floreixen en aquesta terra allargasada de les Comarques Centrals i no estaria mal de començar a donar-los una oportunitat, que no es torne a manifestar per enèsima vegada aquella dita de què nadie es profeta en su tierra. Estaria bé donar-los eixa oportunitat i fer una miqueta de caçatalents, de mecenes, no esperar a què esdevinguen coneguts. Qui ho haja de ser ho serà de totes formes, amb o sense l’ajuda de la seua terra, però seria genial entrar en aquesta dinàmica. I si no són mai famosos, tampoc passa res, s’haurà seguit una política honesta d’ajuda als conciutadans. Òbviament, caldrà posar una criba que podria ajudar a incentivar la creativitat i a deixar un mínim de nivell com a umbral per actuar-hi, per aconseguir eixe estalvi reclamat i que la sala multiusos demanda.

Amb aquesta proposta, la múnio de gent que fan quelcom vinculat amb la cultura tindrien un espai on foguejar-se, se li augmentaria la vitalitat que fins ara té i animaria l’assistència als espectacles que l’aïllament del sector on està enclavada fa declinar. Per a tal pròposit, un bon catàleg de grups i artistes en poder de la Regidoria donaria més vida encara al tresor de la corona ontinyentina. Unes petites reformes i unes quantes adaptacions en el seu interior permetrien que col·lectius i propostes que ara no hi poden accedir (cine, dansa, exposicions, etc) s’integraren. Ja hem perdut massa coses vinculades a la cultura en aquests últims temps com per a llançar-ho a perdre el que, per fi, tenim a l’abast en forma de sala polivalent. Pel camí van quedar la revista El Tendur, el certamen de relats Històries de dones, el premi ciutat d’Ontinyent de relats breus, el mateix Recerca, l’assídua programació de concerts de jazz, els concerts i actuacions de petit format en la sala de Martínez Valls, l’Echegaray tancat sine die per reformes, i tantes altres coses que dormen el somni etern en la nit dels temps que tindre aquest lloc i marcar-se el punt de què no tire fum a tota màquina és un luxe que no ens hauríem de permetre. És un deure que s’ha d’escometre ja, per retornar al lloc que li correspon a la capital de la Vall i deixar de veure com capitals de l’entorn i viles de la comarca li passen al davant en instal·lacions i activitat. A més de fer anar la pedra angular del projecte cultural ontinyentí que és la multiusos, i en espera que el gran teatre –com l’au Fènix- retorne a la vida, caldria també articular una sèrie de projectes que harmonitzen les sales del palau dels Barons de Santabarbera, el MAOVA, els centres educatius de la ciutat i comarca i, si fóra possible, l’aportació privada, que sempre ha brillat per absència. Tota aquesta modesta recepta cultural, s’hauria d’adobar per una voluntat política que també ha tingut sotracs en els darrers temps, en els quals ha sigut sempre més una arma llancívola al rival que no un camp abonat a l’enteniment i a la conciliació. Ja sé que és impossible que siga un dels eixos vertebradors de cada legislatura, i més, en temps de crisi galopant. Però, una certa actitud positiva i una bona intenció a pactar, entre tots els grups politics del consistori, aplanarien prou la situació i permetrien que Ontinyent deixara de ser l’erial cultural que estava sent i del qual lluita per eixir. I en tal direcció hauríem d’empentar tots.