Els treballadors comencen ja a desesperar

Editorial publicada al Crònica número 700 del 16 de gener de 2009

La crisi ha estat motiu de debat a les tertúlies de les poques teles honestes que mantenen un mínim pluralisme ideològic entre els contertulians. Al principi els debats eren per riure’s de la hipocresia dels governants amb la seua tossuderia per no reconèixer allò de la incipient crisi, cosa que era tan evident per a tot el món, després als mateixos debats els tertulians ja no reien tant en adonar-se’n de la gravetat d’una situació que ja començava a tocar les portes de moltes famílies que de sobte es quedaven sense treball i amb molt poques perspectives de trobar-ne ni a curt ni a llarg termini. Després es van acabar totalment els riures dels contertulians, i les discussions van passar a un segon plànol perquè les mobilitzacions dels treballadors cabrejats per una situació que no tenien ganes d’haver de pagar ells tots sols si no havien estat ells els causants.

Les imatges de la televisió mostrant-nos què estava passant als carrers d’Atenes no fa massa setmanes i ara mateix als de Riga, posa en evidència de què poden ser capaços uns treballadors desesperats que no accepten que la crisi provocada per aquells sectors més benestants de la societat d’un costat i de l’altre de l’Atlàntic, l’hagen de pagar per un costat els empresaris més menuts en no poder accedir als crèdits bancaris i aquells treballadors que veuen com estan tancant les empreses on treballen.

És el que està passant ací a casa nostra. Les dades de destrucció de treball a la Vall d’Albaida l’últim any han estat demolidores. Dels 6.300 parats que hi ha ara mateix a la comarca, 2.560 en són nous, de l’any passat. I no tots són a causa de la reducció de plantilles de les empreses tèxtils o pel tancament d’indústries, perquè a tots els sectors està repercutint la recessió econòmica.

I és normal que les centrals sindicals de les nostres comarques estiguen ja a punt del col·lapse de tantes denúncies com estan rebent d’abusos d’aquells empresaris especuladors que, amb l’excusa de la crisi, estan movent o renovant plantilles, fent neteja en les seues fàbriques, guardant capital per a esperar que amaine el temporal i poder tornar al negoci quan les perspectives de guanyar diners fàcils siguen millors. Estan parlant els representants sindicals d’aquells empresaris que són més especuladors que empresaris, que de tot n’hi ha també en la nostra comarca.

Per això que les centrals sindicals, pressionades per la gran quantitat de treballadors que la crisi ja ha cabrejat suficientment, han decidit eixir a cridar al carrer que no van a acceptar córrer amb totes les despeses que està ocasionant la crisi. Ho van fer testimonialment dimecres passat davant la seu de COEVAl els delegats de Comissions Obreres després de clausurada la seua assemblea de delegats de les comarques centrals. Es manifestaran també cridats per tots els sindicats de classe el pròxim dissabte dia 31 a Alcoi i a moltes altres ciutats valencianes per fer saber a qui vulga escoltar-los que la seua paciència té uns límits i que si l’administració està fent càlculs per a repartir un pastís comprat amb els diners de tots, sobretot dels treballadors, almenys volen també participar a l’hora del repartiment dels trossos. No es conformaran amb les molles com altres voltes. S’han acabat les bones paraules, les promeses que mai s’acompleixen, els pactes amb el sr. Camps amb molts fotògrafs i pocs notaris que alcen acta i puguen obligar després a donar compliment a les promeses fetes.

A Ontinyent també farien falta notaris que prengueren nota de les promeses dels actuals governants de l’ajuntament, els quals havien fet creure al personal que tindríem l’oro i el moro en construccions, infraestructures i llocs de treball per recol·locar a centenars de parats, i va i tenim allò que ens mereixem per ser tan incauts, i res més. Ni una acció conjunta de l’administració local amb els representants dels treballadors per mirar de fer alguna cosa per pal·liar almenys els efectes devastadors de la crisi contra els interessos de les famílies. I encara s’entén menys que l’actual govern municipal s’haja desentés d’iniciatives que funcionaven en el govern anterior que donaven treball i ara s’han deixat perdre. Posem per cas l’exemple l’Escola Taller de l’Alberg del Perú que donava treball a mestres i alumnes a càrrec del Servef.

Els treballadors demanen mesures efectives i urgents perquè es reactive l’economia, iniciatives d’obra civil demandada per la societat civil, i no obres faraòniques per a l’autobombo partidista de cara a guanyar vots en les pròximes eleccions: construcció de vivenda protegida, infraestructures necessàries, com construccions escolars i sanitàries, per exemple. I demanen millores en la prestació dels serveis públics, la qual cosa suposaria, si es fa com cal, una creació de llocs de treball que ajudaria a posar en marxa de nou la maquinària econòmica que comença a mostrar signes d’anquilosament.