Pau (només) a les persones de bona voluntat?

XimoUrenya

Sempre m’ha cridat l’atenció aquella afirmació excloent que presidia els betlems de la nostra infància i que resava “Pau en la Terra als homes de bona voluntat”. El que jo entenia, i ja no entenc, és que als que no tenien ‘bona voluntat’ que se’ls enviaren els tancs i els bombarders, fins que aprengueren a tenir una millor tendresa amb nosaltres. Un ‘nosaltres’ que jo entenia, i ja no entenc. excloent referit només als cristians practicants i no practicants que, sumats, érem els bons de la pel•lícula. ‘Ells’, ‘els altres’, els que encara no tenien bona voluntat amb nosaltres, eren els musulmans, els ateus, els jueus, els salvatges sense civilitzar, els... Els dolents de la pel•lícula, els que sempre acaben a la presó o morts en el món de la ficció o en el de la realitat.

Naturalment escric sobre aquests pensaments, diguem-ne ideològics, o religiosos, o etnogràfics, tot reflexionant sobre els darrers fets sagnants produïts, tot ho fa pensar, per un home religiós musulmà, a un mercat de Nadal de Berlín. L’home religiós musulmà que escampà la sang pels carrers alemanys també devia tenir present un manament de l’Alcorà semblant a aquella afirmació cristiana de què parlava abans, la de desitjar la pau a les persones de bona voluntat. A l’Alcorà s’entén la idea de l'umma com el conjunt dels creients musulmans, com a una comunitat sòlidament unida en què tots són germans els uns dels altres. L'umma “és la millor comunitat de totes les del món” que té com a funció fomentar el Bé i prohibir el Mal. La seua religió mana que qui perjudique la comunitat ha de rebre un càstig exemplar; que aquells que, des de dins, s'oposen als interessos de la comunitat han de ser reduïts per la força. I, atenció a l’origen del problema amb els ‘infidels’: Els deures de caritat es tenen només en l’umma, és a dir, envers els altres musulmans, no pas envers els infidels.

O siga, que tant uns religiosos com els altres, una altra vegada els moros i els cristians, continuen amb la tradicional, amb la vella, amb la mateixa idea excloent de considerar que la pau només s’ha de demanar als seus déus per a un nosaltres excloent. Als de fora de la comunitat, que els foten! Alguns direu que no tots actuen d’igual manera, que ‘aquells’ vénen als nostres països a matar ‘infidels’, a posar bombes als trens, a la premsa satírica, a llançar camions a sobre la gent... i que ‘nosaltres’ això mai no ho fem. Què? Com? Que això mai no ho fem? Que la Pau siga sempre amb vosaltres! Amb tothom i totdon.

Com fer-se milionari sense tindre vergonya de robar. El cas d’Amancio Ortega

Ximo Urenya

-----------------

Ara estan de moda les tècniques d’enginyeria fiscal, o el que és el mateix,  mecanismes legals per burlar-se una empresa de les hisendes d’un estat. Així un empresari s'estalvia pagar els impostos que li correspondrien si no optara per aquelles tècniques de robatori de difícil persecució policial. És el que fa el Senyor (si és que se li pot dir així) Amancio Ortega, el gallec que ha arribat, robant, a les cotes més altes del món mundial de riquesa molt dubtosament adquirida. Poca broma. Són prop dels 74.000 milions de dòlars els de l'home més ric d'Europa i el minorista més ric del món. A la televisió pública espanyola el van deixar com a un home exemplar, sense analitzar mínimament com aconsegueix cada any augmentar la seua gran riquesa. El fundador de Zara, Amancio Ortega, va superar a Bill Gates com a l'home més ric del món en un sol dia, quan les accions de l’empresa minorista Inditex van pujar un 2,5% i va augmentar la fortuna d’Ortega en prop de dos-mil milions de dòlars en un sol dia. Admirable? Un superhome dels negocis? Un model a seguir pels pobres empresaris que amb dificultat acaben l’any 2016 sense deutes? No! Res d’això! La màxima ancestral aquella del que ‘ningú es fa ric sense robar’ no sé si serà just generalitzar-la, però en el cas de l’amo de Zara, Pull&Bear i Massimo Dutti no crec que ningú puga tenir dubtes raonables.   

    D’acord amb les investigacions del grup dels Verds/ALE del Parlament Europeu sobre els negocis obscurs de l’empresari gallec, aquest va deixar de pagar a uns quants estats un munt de diners, almenys 585 milions d’euros només entre el 2011 i el 2014, a base de les virgueries que els seus equips experts en enginyeria fiscal li aconsellen fer per eludir pagar els impostos justos. Va deixar de pagar 218 milions en impostos a Espanya, 25 milions a Alemanya, 57 a Itàlia, 76 a França, 20 a Grècia, 18 a Bèlgica, 6 a Àustria i 22 milions de lliures al Regne Unit.

    Criden l’atenció dels investigadors comptes gens clars com els de la filial holandesa d’Inditex, per exemple, la qual va tenir uns ingressos de 3.700 milions d’euros entre el 2011 i el 2015, amb uns beneficis de 1.700 milions amb només 203 treballadors. Com? 3.700 milions ‘produïts’ per només 203 treballadors? Més de 8 milions per cada treballador? Això és impossible! És una manera ‘legal’ d’amagar els tripijocs bruts de qui vol enriquir-se a costa de la misèria aliena. Així, a base de mentides, guanyen les seues immenses fortunes els lladres del segle XXI.

   

    A banda dels complicats embolics que li munten els “enginyers fiscals” al Senyor (per dir-li alguna cosa) Amancio Ortega per estalviar-li pagar els impostos del 30% que deuria, encara és obligatòriament denunciable que l’empresari gallec s’estalvia pagar sous decents i legals a la seua estimada (diu ell) Galícia i va a buscar treballadors il·legals mal pagats a Turquia, Bangladesh, Xina, el Marroc o ves a saber d’on més pot obtenir peces de roba barata de la misèria d’un país. Mentrestant, Don Amancio se n’aprofita dels baixos interessos, o nuls en algun cas, que li cobren a Irlanda, Suïssa, els Països Baixos...

    Malauradament, el cas de les empreses de Don Amancio és només un cas paradigmàtic d’entre molts altres que han d’estafar els seus paisans per tal d’enriquir-se ells. Al ‘robar’ en solen dir “negociar”.

Rita Barberà, entre el dol i la memòria

Ximo Urenya

Rita Barberà ha mort tota sola a una habitació d’hotel a Madrid suposadament a causa d’un infart. Això és el que diuen les primeres informacions, però estic segur que gairebé tot el món pensem que la causa primera de la seua mort ha estat la malenconia. Una malenconia provocada per l’abandonament social dels seus, fins fa quatre dies, millor amics, companys de partit, votants i admiradors més fidels. La mateixa cap valenciana del Partit Popular reconeixia hui que feia temps que no havia parlat amb ella. Ningú volia seure al senat al seu costat, els anteriors companys de partit defugien la seua mirada per evitar haver de saludar-la, portaveus manifestaven davant les càmeres que no tenien res a dir de Rita quan la seua presència al Tribunal Suprem. Ara, després de la seua mort, ells mateixos en volen traure profit encara, com hom va fer del Cid mort, donant les culpes a l’oposició. Vergonyós!

    Però també és perfectament admissible que una causa de la seua malenconia que es diu que va esdevenir en una profunda depressió haja estat, lògicament, provocada per la llarga història de podriment del seu partit. Hom hauria de tenir una consciència molt laxa per no deixar-se influir psíquicament per tants i tants companys de partit, adés amics i ara tancats a presó, adés saltant alegrament a ritme de pasdoble faller al seu costat i ara si t’he vist no me’n recorde. O no és per a agafar una depressió llegir cada dia a la premsa algunes coses tan bèsties com aquestes: “Francisco Camps, en el centro de una red de recaudadores en 'B' que se repartían billetes en bolsas”, “Camps llegó a manejar hasta cinco cajas B que se llenaban con dinero procedente del pago de comisiones", “Marcos Benavent declara que pagaba todo el mundo y no hacía falta convencer o presionar a nadie”, “Alfonso Rus llega a Riba-roja en su Ferrari F360 Modena color rojo. Dice a la gente que le tienen malicia, pero yo digo: si me votáis, tendréis uno". “Rus contando billetes en una grabación en el prólogo del caso. "3.000, 4.000, 5.000, 6.000, 7.000, 8.000, 9.000, 10.000, 11.000, 12.000 euros, dos milions de peles". “Rus vendía sus cocinas a las constructoras que presuntamente financiaban al partido, utilizaba su club de fútbol para hacer facturas falsas y tenía una tienda de ropa con nombre de mafioso (Stefano Russini) que, según la Guardia Civil, utilizaba para blanquear las comisiones”, “A Camps y a Rita también les constaba cómo se financiaba el partido, cómo se pagaban esos actos multitudinarios en la Plaza de Toros con Mariano Rajoy. Eran absolutos conocedores pero no organizaban nada ni participaban de ningún modo. El que trincaba comisiones sabía que de los primeros que se tenía que esconder era de ellos, de Paco y de Rita", “Camps quería poder y actos y más gente y demostrar que en Valencia los actos eran más grandes y los mítines más multitudinarios". Camps, salpicado por el caso Nóos y el caso Brugal en Alicante”, “Desvío de las ayudas al Tercer Mundo desde los despachos del conseller Blasco”, “Chanchullos con motivo de la visita del Papa a Valencia”, “Alcantarillas del caso Emarsa”, “Residencias de Cotino”,  “La investigación sostiene que Barberá participó y conocía el sistema diseñado en el Ayuntamiento para blanquear el dinero negro que guardaba el PP local”,  “Nadie negociaba nada con Rita, de eso se encargaba Alfonso Grau, ella no se rebajaba a estos asuntos. Cada año recibía bolsos, pañuelos, joyas, regalos de los empresarios que sabían que ganarse a Barberá era ganarse al PP.” ...

    Ha mort Rita Barberà i cal respectar el dol, però tot està clavat a la memòria.

Més d’un milió de “m’agrada” donen suport a Baltasar Garzón?

Ximo Urenya

Jo no estic en aquella llista. I estic segur que almenys 12 dels signants, amics del Facebook, no haurien donat suport al ex-jutge estrella espanyol ara mateix si foren sabedors de totes les seues passades malifetes. I estic ben segur també que una bona part d’aquell més d’un milió de confiats signants tampoc haurien ho haurien fet si hagueren sabut dels jocs bruts de Garzón en les detencions preventives d’independentistes catalans –un d’ells valencià i d’Ontinyent-. En concret van acusar Garzón de mirar cap un altre costat quan sabia certament –li van presentar oportunes denúncies- que els detinguts per ordre d’ell van patir tortures durant els quatre dies d’incomunicació il·legal. Això va passar abans dels Jocs Olímpics del 92 i tot fa pensar que les detencions ‘suggerides’ pel govern de Madrid (Felipe González) tenien un sentit: als governants no els convenia tenir independentistes solts pel carrer que pogueren deslluir els esdeveniments esportius d’abast internacional. Tota una culpable negligència de l’aleshores jutge instructor, la qual va ser condemnada més tard, massa tard, el 2004, pel Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Molt poca gent es va assabentar d’aquells fets, típics encara, de la policia espanyola d’aquells moments, i menys encara de la condemna d’Estrasburg. Violència policial, cal dir-ho. encara vigent hui en dia: El màxim responsable de la Guàrdia Civil a les Illes, el coronel Jaume Barceló, ho reconeix: “Hòsties i cops n’hem donat tots”. 

    És estremidora la facilitat amb que premem, jo també, els “m’agrada” del Facebook o del Twiter sense assabentar-nos bé de la raó o de la desraó del que ens proposen persones conegudes, o no, sense tenir la seguretat que és realment cert allò que ens informen. També en aquest cas podria ocórrer que es donara per bona la informació que estic donant i que no fóra del tot real. Tanmateix, en aquest cas els interessats poden comprovar la veracitat del que ací s’explica tirant mà de les informacions de les hemeroteques i consultant amb més profunditat sobre el tema en la plana www.proutortura.net/

    I com que les persones d’Ontinyent estaran sobretot interessades per saber què li va passar a l’amic i paisà amb qui vaig parlar personalment posteriorment als fets, ací us deixe uns quants fragments de la seua denúncia escrita presentada. El text complet de la qual el facilitaré a aquells que me la demanen personalment, però ja us avance que la identitat de la persona no tinc el permís per fer-la pública. 

    Fragments de la denúncia citada: “Em dic (...). El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut (...). L’endemà em conduïren en cotxe cap a Madrid, però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vam romandre fins a la nostra declaració davant el jutge de l’Audiència Nacional. Durant tot el període de detenció, gairebé quatre dies, vaig estar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de contactar amb cap familiar o advocat. Això permeté que la Guàrdia Civil actués amb tota impunitat i em sotmetés a tota mena de tortures, amenaces, pressions i humiliacions.

Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se’n faci càrrec:

Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. En aquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquè sempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans. Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meus companys, que estaven essent torturats en habitacions contigües. 

Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll i l’esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durant els interrogatoris i només s’acabaren quan vaig declarar davant la Guàrdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser un o, com solia succeir, tres o quatre alhora.

Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir ni menjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contínuament i m’obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaig dormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només la quarta nit, la del dissabte a diumenge, se’m va deixar tranquil, ja que havia declarat el que ells volien.

En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, em forçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot això impedia que durant el dia pogués descansar.

Se’m va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal de provocar-me l’asfíxia. Les bosses, segurament d’escombraries, cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només en alguna ocasió feren ús d’una bossa que cobria pràcticament tot el meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops al coll, al cap i també, encara que menys, de cops a l’estómac.

En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m’hi. No vaig poder veure on era l’aigua perquè em tapaven els ulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a ‘la banyera’.

Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m’amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m’hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n’assabentava

Altres tipus d’amenaces foren la de torturar i agredir sexualment la meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la de torturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-me empassar aigua mitjançant un tub fins a ofegar-me...”

                                                       

Al ministre Montoro no li agrada gens la nova tele valenciana

Ximo Urenya

És evident que el Partit Popular de Madrid no permetrà a les bones de cap de les maneres que la nova Ràdio i Televisió públiques tornen a posar-se en funcionament a casa nostra. O si al final comencen un dia les seues emissions serà a pesar del PP, el qual està posant i posarà tots els impediments possibles per a evitar-les, amb l’ajuda, segura, del Tribunal Constitucional – ¡Lo que usted mande, Jefe!-, o sense. Si sempre havíem cregut que darrere la decisió de Fabra de tancar la tele i la ràdio estaven les pressions del govern popular de Madrid, ara l’actitud recalcitrant del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, confirmen la nostra sospita.

    

    El fantasma d’una, per a ells, horrible televisió valenciana en les mans de Marzà fa tremolar els ciments dels despatxos de Gènova i els del carrer Quart! Si no en tenien prou amb les escoles i instituts, públics i privats, amenaçats per una immersió trilingüe que vol fer més valencians els pobres xiquets, ara els voldran obligar a empassar-se una tele valenciana, valenciana. Per a Isabel Bonig i companyia, ‘valenciana, valenciana, que quiere decir catalantzada, que la vemos venir’. Segurament amb informatius objectius i tot, i plural, !horror!, amb pel·lícules de producció pròpia i de Catalunya i les Illes. Ja ho deia Cotino, ja, que al pas que anaven i si ningú els parava la marxeta que portaven els de Compromís, en déu anys la comunitat estaria també demanant la independència. I per això creuen que cal parar-ho tot això abans que la situació fóra irremeiable. ¡Montoro, ataca como bravo toro esta atrevida tele sin ningún decoro, te lo pide el noble valenciano pepero! (Versió burda d’un tros de les Ambaixades d’Ontinyent).

   

    El govern de Madrid ja havia ordenat fa poc, i aconseguit sense cap esforç, que el Tribunal Constitucional tombara la llei valenciana de règim econòmic matrimonial i la llei d'unions de fe. Ara Montoro amenaça de nou el govern valencià de portar al Constitucional les mormes que intenten posar en funcionament la Ràdio i la Televisió valencianes. Montoro ens recorda que la valenciana és una comunitat pràcticament intervinguda econòmicament, i que no tenim diners per a fer res que a ell no li agrade. Diu també que els comptes de la Generalitat no poden assumir l’impacte econòmic d’obrir uns nous mitjans de comunicació. I amb aquesta agressió ja en van no sé quantes! En resum, vol que ens lliguem més fort encara el nostre gurtel i que d’això de la tele i la ràdio ni pensar-ho. El procés de re-centralització espanyol cada volta más atado i bien atado.

    

    La brava Merkel valenciana, Isabel Bonig, ja va donar la nota l’altre dia a les Corts ordenant als seus sempre dòcils pupils que abandonaren el ple a l’hora de votar els components del nou Consell Rector de la nova Corporació Valenciana de Mitjans. L’excusa va ser que a ella no li agradava que Podem-Podemos anunciara que votaria negativament al membre del Consell Rector que proposaven els Populars. Una altra infantil rebequeria de la líder!. Que diga Bonig que així el PP no participarà en la nova Ràdio i Televisió valencianes seria una molt bona notícia si ho diguera de veritat. Des de Madrid no els ho permetrien mai. Els tindrem malauradament al Consell Rector. Això si abans Montoro no aconsegueix que el Constitucional es carregue l’invent.

“Véngase (a Génova) señor González”

Ximo Urenya

Felipe González acaba de dir en la SER: "Nunca hemos tenido peor resultado en el País Vasco, a pesar de las cosas que hicimos, tá, pá, pá…". La no tan estranya frase, com ha estat qualificada per la premsa benèvola amb l’expresident, ha suscitat multitud de comentaris i interpretacions. La frase l’ha dita en el context dels atacs dirigits a Pedro Sánchez i que han estat l’inici el passat dimecres 28 de setembre d’un autèntic colp d’estat contra l’organització socialista espanyola. La tan comentada frase a tots els mitjans ha estat ben clara i molt pròpia d’un González irritat que no ha mesurat una volta més les possibles conseqüències de les seues paraules. Les setge paraules haurien fet un gran favor a uns àvids setges jutges que haurien pogut agafar de les orelles l’expresident socialista i l’haurien acusat i ficat a la garjola amb totes les proves necessàries. Hui, el suposat senyor X del GAL no estaria emprenyant amb el que ja no seria el seu partit. Ara, amb un permís temporal dels consells d’administració on vegeta, però on cobra una pasta pels serveis prestats a les oligarquies, es riu del ‘seu’ partit i dels militants, i organitza un ridícul colp d’estat propi del segle XIX a la ‘seua’ organització política. Això sí, sense que li caiga la cara de vergonya, si és que mai n’ha tinguda. No ho ha fet sol, és clar i evident, que està envoltat dels pesos més pesants del partit comandats per la nacionalista espanyola i olé més tronada i rabiüda, Susana Díaz de Vivar. ¡Dios, que buena vasalla si oviesse buen senyor!

    Els partits evolucionen, sí, tots. El PSOE havia defensat els treballadors des del seus inicis, una miqueta massa i tot segons els poders fàctics que l’havien ajudat a nàixer, fins i tot defensava el dret a una autodeterminació de la que hui renega; després va donar suport a Primo de Rivera al principi de la seua dictadura; més tard va tornar a prendre postura a favor dels treballadors i de la democràcia quan la República del 31; però prou més tard, en morir el dictador feixista al llit, va pactar amb els hereus del franquisme una Transició vergonyant; i ara, ja en segle XXI, el partit enceta un procés de descomposició que sembla inevitable per ordre i gràcia d’una banda de malfactors caïnits. Uns militants venuts a les manies del gran capital (IBEX, Banca, Slim, Panamà...), de la monarquia en estat catatònic i del neo-caciquisme andalús. Uns militants, candidats a passar per futures portes giratòries, fidelíssims als principis inamovibles de l’Espanya imperial (Unidad, Grandeza y Libertad, tres principios distintos y un solo Dios verdadero, el Tribunal Constitucional).
  

    González, descavalcat de la presidència del govern espanyol per molts casos de corrupció denunciats pels mitjans de comunicació, però sobretot per haver estat suposadament creador dels criminals Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). Gonzàlez va haver d’abandonar precipitadament la Moncloa el 1996. Aznar, un altre elefant entorpidor constant de l’acció de govern, o de desgovern, de Rajoy, bé que s’ho va passar ajudant a fer-lo fora amb la famosa apel·lació “Váyase señor González!”. I Felipe li va fer cas i se’n va anar. Hui, donades les circumstàncies i vist l’estat de descomposició del ‘seu’ PSOE, tal volta tornaria ben gustós a fer cas si aquella apel·lació del Partit Popular d’Aznar, ara de Rajoy, fóra una altra: “Véngase (a Génova) señor González”.

El meu amic és una persona normal i molt educada

Ximo Urenya

Ell ho té claríssim, parla el valencià del carrer, del carrer d’Ontinyent, d’una manera fluïda i el parla sempre que li parlen en valencià. Quan li parlen en castellà, com és molt “normal” i “educat” contesta en castellà, i prou. No vol problemes. Quan va a València o a Alacant no vol tindre problemes tampoc i usa d’entrada el castellà com sap que ho fan la gran majoria dels que treballen i viuen a les nostres capitals més grans. Quan parla amb una persona estrangera parla en castellà, com toca, diu ell, encara que la persona estrangera sàpiga parlar, llegir i escriure el valencià com si hagués viscut ací tota la vida.

    Amb el meu amic podem parlar i entendre’s de dèficit fiscal, d’infraestructures, del corredor mediterrani, de democràcia de debò i no tan sols nominal, de les pensions, d’educació, de sanitat i dels problemes de finançament que té el País Valencià. I quasi sempre estem els dos d’acord. Fins i tot estem d’acord moltes voltes en parlar de la llengua, però no coincidim quan discutim dels problemes que té encara el valencià. Que no està bé? Em pregunta. Ja s’ensenya a l’escola, teníem televisions i ràdios i diaris en valencià i dins de poc els tornarem a tindre, a internet va prou bé, fins i tot el menú del meu mòbil el tinc en valencià, diu. Jo li raone que això no és encara normalitat. Els jutges que se suposa que ens imparteixen justícia no tenen obligació d’entendre el valencià i les institucions de l’estat no han assumit que el valencià també és seu i això ens discrimina permanentment. A més, els productes del supermercat majoritàriament no són en la nostra llengua, com tampoc els joguets. Quantes pel·lícules es poden veure en valencià? Quantes medicines tenen el prospecte en la nostra llengua? Quantes misses es diuen en valencià? Espanya no és democràtica i respectuosa respecte de les altres llengües. Un estat autonòmic ben governat ens hauria permès que la nostra llengua esdevingués una llengua normal i que els seus parlants fórem tractats com a ciutadans de primera categoria per l’estat que se suposava que ens ha de defensar. L’estat hauria de ser el primer que respectara la Constitució que tant exigeix als altres que la respectem. Però no, des de la Transició cap govern de Madrid ha tractat la nostra llengua com una llengua oficial, com  ho hauria de fer, ans el contrari. Per a Madrid les llengües de la perifèria són simple folklore i si deixen d’existir, per a ells seria un descans. I no només ignoren la seua obligació amb les altres llengües minoritzades de l’estat, sinó que fan tots els possibles per dificultar el seu ús normal i el seu aprenentatge als centres escolars. El cas valencià ha estat un criminal exemple durant els vint anys de govern del Partit Popular: han potenciat i afavorit l’augment de l’ensenyament concertat, quasi sempre reticent a normalitzar a les seues aules la nostra llengua, han fet i fan tots els possibles per acabar amb els programes d’immersió lingüística a les escoles, han tancat Canal 9 i Ràdio 9 i prohibit TV3 i Catalunya Ràdio, han permès, quan no obligat, la desaparició de diaris i revistes en valencià, els únics mitjans que teníem per poder veure programes, escoltar, llegir en valencià. Però, a més de tot això, encara patim una llarga sèrie de discriminacions lingüístiques.

    El meu amic i jo fins i tot hem parlat de la independència de Catalunya. Ell està en contra, però no per principi. Diu que com a demòcrata que és pensa que qualsevol país de l’estat té dret a marxar si així ho volen els seus habitants, que al segle XXI no hauria de caldre fer una guerra com quan no estàvem civilitzats, però culte i documentat com és i llegidor de diferents mitjans de comunicació, sap que si se’n va Catalunya, la principal mamelleta d’Espanya, diu, als valencians ens tocaria ocupar el seu lloc per a abastir als espanyols de tot el que demanen, i ens xuclarien la poca sang que ens queda. El meu amic, estic segur, un dia començarà a no ser ni tan “normal” ni tan “educat” com ara.

La Universidad de Cañizares, la més catòlica i apostòlica de les universitats valencianes.

Ximo Urenya

Ja sabíem que el Partit Popular va fer tot el possible per desprestigiar les universitats públiques valencianes, per no acomplir mai el seu pendent finançament històric, per retallar-los darrerament més encara els pressupostos, per criticar i posar en dubte moltes de les seues iniciatives, per riure’s en públic de certes conclusions científiques de les seues facultats... També sabíem que mentre va governar el Partit Popular la Generalitat van fer ús il·lícit dels diners públics i dels terrenys reservats a infraestructures públiques per a ajudar l’església catòlica a crear centres de la seua Universidad Católica privada. Allà poden ja impartir ciència i doctrina cristiana eminents professors de gran prestigi com per exemple Francisco Camps, el expresident de la Generalitat, que tant va fer per aconseguir aquelles universitats.

    Ara sabem que el rànquing elaborat per la Fundació BBVA i el IVIE (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques) situa la Universidad Católica de Valencia (UCV) en les últimes posicions de les universitats espanyoles, mentre que les públiques ocupen el segon lloc dues d’elles, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, la Universitat Miguel Hernández d’Elx està en el quart lloc i la Universitat d'Alacant i la Jaume I de Castelló estan a la meitat de la taula. El rànquing elaborat per la Fundació BBVA i el IVIE ha mesurat la qualitat de la docència, la recerca, la innovació i el desenvolupament tecnològic. És a dir, que els professors de la UCV deixen molt que desitjar com a convincents professors de matèries no sacramentals; que la recerca en teologia aplicada serà d’allò millor que es puga trobar, però que la científica...; que la innovació anirà molt bé si es tracta de mètodes contra la ideologia de gèneres, però...; que el desenvolupament tecnològic no anirà molt més enllà de la construcció de robots administradors de hòsties consagrades, que, per cert, els està eixint un robot una mica massa ràpid de moviments...

    Tot i això sabut, encara no en tenen prou i, malgrat la seua condició de centres privats i que no tenen els seus programes plenament adaptats a les exigències mínimes de l’administració, els rectors de la UCV exigeixen ara que els seus alumnes puguen accedir a les beques del Consell com ho fan els alumnes que van als públics. La justícia valenciana, tan equànime ella, ha paralitzat els tràmits encetats pel Consell per a la concessió de beques, en tant en quant no siguen acceptats els alumnes dels centres privats de la UCV. Mentrestant, ningú no sap quan podrà ara disposar de beca.

    La Universidad Católica de Valencia va ser el símbol del model educatiu per al Partit Popular mentre va governar Camps. Tot eren regals per a l’Arquebisbat: els recursos públics que feren falta i els terrenys regalats pels ajuntaments per construir els seus campus a Xàtiva, Torrent, Paterna o Alzira. Fins i tot, ningú s’explica per què se li va autoritzar la Facultat de Medicina sense que aquesta reunira els requisits imposats pel Consell de Coordinació Universitari. Entre els promotors del PP de la UCV es troba el cristianíssim expresident Camps, ja citat més amunt, i el que ha esdevingut patró de la UCV, l’inevitable exvicealcalde de València Alfonso Grau, processat en el cas Nóos, investigat per un presumpte suborn continuat, i que és marit de l'exregidora María José Alcón, una de les protagonistes implicades en la trama Imelsa, en companyia de Rita Barberà, la intocable senadora per la gràcia de Rajoy.

    La UCV va ser la primera d’una sèrie centres universitaris catòlics que els del PP volien escampar per tot el País Valencià. I ho haguessin aconseguit de no haver entrat a governar la Generalitat el PSPV de Ximo Puig junt a Compromís. Col·legis professionals i equips rectorals de les universitats públiques van alertar de la bombolla universitària privada, ja estaven buscant dos terrenys pel sud del País, i van aconseguir que s’avortara la “reconquesta” catòlico-universitària ara comandada per l’inefable Arquebisbe Cañizares. I és que els valencians estem perdent la fe, i les valencianes més encara, compte!, i cal que vinguen de nou els defensors de les veritats eternes, ara en forma de professors d’universitat catòlica.