Elogi al Ministeri de Foment del Regne d’Espanya

Ximo Urenya

L’infra-finançament de les xarxes d’ací, ferroviària i de carreteres, no només és una mania nostra per la precarietat que l’estat espanyol aplica a les terres de catalans i valencians sinó una crua realitat. No passa el mateix a la resta de l’estat com pot comprovar qualsevol que viatge una miqueta per fora dels nostres països del mediterrani. He hagut de viatjar darrerament a Galícia i a Barcelona per força major tant amb tren com amb vehicle propi i us puc ben bé donar fe de les afirmacions anteriors. Puc assegurar i assegure que anar de València a Ourense amb tren és un passeig agradable, ràpid, econòmic, molt econòmic, i gens estressant. La puntualitat és gairebé britànica, els vagons, nous, nets i còmodes, tant els de l’AVE de València-Madrid, com els de rodalies de Madrid, com els de l’Alvia de Madrid/Chamartín-Ourense. La informació dels panels lluminosos correctíssima i abundant, el personal de a peu d’Adif, degudament uniformat, format (parlant en anglès i francès si calia, però no en català perquè no calia, ¡Mira tu con qué nos viene este!) i informat i tot, de veres tu. De la tornada a casa he de dir el mateix, ja esperava de nou un viatge de qualitat quasi europea, “¡Estamos en Europa, oiga!”. I em diuen que semblantment passa amb la resta de la xarxa ferroviària de tot l’estat. Bé, ja s’entén que a “tot l’estat” no passa el mateix com us he dit abans. El meu elogi, doncs, al Ministeri de Foment pel que fa a la xarxa de Renfe és cert, no és cap broma, però només en part. L’altra part no és per fer elogis al millor ministeri de foment del Regne.

    I del viatge que tot just acabe de fer amb cotxe propi a Ourense, he de dir el mateix: Només entrar en l’autovia gratis per la Font de la Figuera, tota “¡...la carretera nacional es tuya!” com deia aquella cançó dedicada al Seiscientos. Autovies esplèndides quasi sempre mig buides per tot arreu sense pagar un duro, vull dir, un euro, fins a la mateixa ciutat d’Ourense. Què t’ha paregut, morrut? Ni un sol euro, ni parades pel peatge! 885 kms fins la ciutat gallega gratis. I tot això gràcies a l’esplendidesa del Ministeri de Foment que fa que tots els espanyols viatgen gratis per (quasi) totes les seues províncies del Regne. Els nostres elogis merescuts, doncs, als senyors del govern de Madrid! Per no dir mentides, sí que vam pagar 12 euros de res, perquè ho vam voler així, en l’única parada de peatge per endinsar-nos, en el túnel del Guadarrama, tot just després de passar a prop d’aquella gran Cruz de los Caidos por Dios y por España.

    I una volta arribats a Ourense vam decidir un dia d’aquells visitar el prou desballestat monestir de Celanova, un poble de sis-mil habitants, que està 26 kms d’Ourense per prou bona carretera, la OU 540, l’antiga, però ens van aconsellar anar per la novíssima i amplíssima autovia, gratis també, què us pensàveu?, la AG 31, que no vol dir ‘autovia gratis’ com havíem pensat, sinó “Autovía Galícia”, com ens van aclarir, i que és una miqueta més llarga que l’altra, 29 kms. (?), però més nova i bonica, i més ràpida, clar, 3 minuts més ràpida que l’antiga, segons ens expliquen a la Viquipèdia. Un desficacide 122 milions d’euros, que costaren els nous 18,5 kms. (els altres 7,5 es fan per la A 52), un destrellat tan gran com la cosa aquella del valledeloscaidos aquell de Madrid, un desperdicio, que diuen a Ourense, típico del PP galego, com diuen els del BNG i les Mareas, un malbaratament, com diuen, com diem, els que no som ni són grans empresaris constructors, i corruptors, d’autopistes espanyoles, S. A. Hem d’elogiar de pas el president gallec Alberto Núñez Feijoo per servir tan esplèndidament els seus amics constructors d’autovies públiques. Total, que després d’escoltar i fer cas als descreguts de Celanova, vam decidir tornar a Ourense per la OU 540, l’antiga carretera, que no és ni tan vella ni tan estreta com us pensàveu i, oh, miracle de meiga!, vam tardar tres minuts menys en tornar a Ourense que havíem tardat a l’anada per la flamant autovia de Feijoo, la que ningú sap encara per què la va fer.

    Almenys allà a Galícia i a la major part del Regne pots jugar a triar en cada viatge si vas per carretera normal sense pagar o per super-carretera-autovia amb túnels i viaductes súper-caríssims, també sense pagar. Ací al “Levante Español” com diuen aquells del ‘Poniente’, només pots triar, i no es tracta de cap joc, entre anar per una carretera normal sense pagar, plena a vessar de vehicles, i jugar-te la vida si vols fer un avançament a un super-camió d’aquells amb remolc, o per una AP, que vol dir “Autovia Pagando” com ben bé us havíeu pensat. A Galícia i a qualsevol lloc del Regne pots anar amb trens còmodes i ràpids sense gaires problemes, però a les rodalies i ‘regionals’ de València o de Barcelona et pots morir d’avorriment o d’estrès post-traumàtic. I no digam què et pot passar si decideixes anar des de Xàtiva a Barcelona amb els tercermundistes Talgo un dia de calor sufocant!

    I ara podeu seguir elogiant, si voleu, els ministeris espanyols com el de Foment i fer palmes si us ve encara de gust a la decrèpita democràcia Marca España.

Carta a Isabel Bonig, presidenta del Partit Popular Valencià

Ximo Urenya

Estimada i distingida senyora,

D’entrada us vull demanar disculpes per no fer ús del vostre valencià d’origen ibèric per la senzilla raó que no el sé escriure. Per això li escric en el català occidental meridional que és el que m’han ensenyat a la Universitat Literària de València i on m’han atorgat un diploma que ara mateix no sé per on el tinc arxivat. Vosté em perdone. Tampoc sé escriure correctament, i vosté em tornarà a perdonar, en els idiomes anglés, francés, alemany, italià, xinés, espanyol, veneçolà, holandés, lapao, vascongat i gallec, que el vostre partit sembla que accepta en els missatges que es poden enviar per e-mail a la seu madrilenya de Gènova, atencion2@pp.es.  Però jo sé que vosté, com a llicenciada en Dret per la catalanista Universitat Jaume I de Castelló i de família socialista, sí, del Partit Socialista del País Valencià, ben bé sabrà entendre, si vol, el meu escrit. 

     El motiu de la meua missiva no és cap altre que demanar-li a vostè, com a Presidenta i líder del Partit Popular Valencià, guanyador indiscutible en les darreres eleccions generals, una sèrie de consells útils de comportaments generals polítics, per aplicar-los a la nostra formació política, Compromís, per aconseguir millorar els nostres resultats electorals, els quals no han estat tan brillants com els vostres. I perdone de nou el meu atreviment per sol·licitar-vos allò que, en principi, hauria de ser un secret que els partits polítics de tradició guanyadora haurien de guardar, i segur que guarden, amb la màxima prudència i gelosia. 

     Estarà vosté d’acord amb aquest humil servidor que no ha de ser cert tot allò que es diu al carrer, que els seus votants estan cofois de tenir el seu Partit Popular carregat de diputats, alcaldes, regidors, escolans i fontaners corruptes, i que per això els han votat sempre, continuen fent-ho i ho faran en el futur; i també estarà d’acord amb els que pensem que no és possible que els vostres votants, majoritàriament, siguen tan ignorants com ens els presenten els malèvols usuaris de les xarxes socials; ni tampoc que siguen els seus votants fàcilment manipulables pels mitjans de comunicació addictes al vostre partit o a les trones eclesials locals dependents de l’honorable Arquebisbat de València; ni que estiguen greument acovardits gran part del mateixos fidels votants seus per les amenaces de caos i desastres futurs que aquells mateixos mitjans confabulats ens regalen quotidianament (Tots hi són d’acord, mire vostè això si no s’ho creu: http://i.blogs.es/c2b5fb/medios-de-comunicacion/original.jpg); ni que siguen tantes les mentides que solten els polítics del seu partit com volen fer creure certs periodistes amargats; ni que els vostres correligionaris i fervorosos creients vagen religiosament a votar-los, si cal acompanyats per una mongeta que prèviament, i amablement, ha omplert el sobre amb la papereta correcta, tal i com diuen que Déu mana...

     També estarà d’acord amb mi que l’oposició al vostre PP s’inventa excuses ridícules que no es creuen ni ells mateixos, per no voler acceptar que el Partit Popular guanya unes eleccions rere d’altres per mèrits dignes i propis. I menteixen descaradament quan diuen que han fallat estrepitosament els partits emergents, que van aparèixer per impugnar el sistema polític de l'estat, però que han acabat reproduint els esquemes clàssics del règim ‘transicionista’, que bàsicament es redueixen a tractar la gent d'idiota; ni tampoc és creïble l’excusa que la gent jove i amb mentalitat transformadora es queda a casa perquè no creu amb els que diuen que els van a representar. 

     Atesa la nostra indubtable coincidència en aquelles infundades causes de l’èxit de les vostres successives victòries electorals i en les excuses ridícules de l’esquerra, és per això que vull que comprenga el meu interès en saber, en descobrir, en esbrinar les veritables raons que s’amaguen al darrere del fet indiscutible del vostre saber vendre a la societat els principis ideològics, filosòfics, ètics..., o també els més prosaics i pragmàtics del Partit Popular Valencià. Estic ben segur i esperançat que el conegut vostre sentit cristià de l’existència la farà ser també generosa en aquesta ocasió i em desvetllarà tan preciosos misteris terrenals o teologals.

     

      Quede molt agraït per la vostra atenció concedida i per la meua recepció segura d’uns consells que han estat educadament demanats per aquest modest i humil servidor.  

A Ontinyent, la Vall d’Albaida, a 12 de juliol de 2016.

A partir d’ara, exili interior!

Ximo Urenya

No, no ha estat possible! El “Sí que es pot” ha punxat i ara a passar quatre anys més de suportar les polítiques retrògrades d’un Partit Popular instal·lat en el franquisme permanent. Sí que li ha donat bon resultat fer ús de la por per atemorir conservadors que es creuen progres, jubilats, beatos, ignorants i fidels creients de tota la porqueria que aboquen les ràdios i les teles públiques i privades del règim. Aquelles enquestes que anunciaven un futur a la veneçolana si guanyaven els rojos, segur que van ser cuinades expressament per a acollonir més encara el personal, si això fóra possible. Al País Valencià sobretot, partits polítics de la dreta més rància i blavera, clero amagat sota la capa del carca Cañizares, premsa agraïda al poder, mitjans audiovisuals d’abocador, associacions de pares i mares de la privada concertada i... tota la resta d’organitzacions nostàlgiques del franquisme, van desempolsegar tota l’artilleria de gros calibre desada temporalment a les golfes des del 39 i van eixir al carrer a presentar batalla en un increïble panorama pre-bèl·lic impossible de detenir només amb bones i sensates paraules.

Per una altra banda, tot el món sap que en política l’aritmètica apresa a l’escola no funciona. Ho hem sabut massa voltes al nostre País. Juli Esteve ens ho recordava i explicava que el 2007 l’aliança entre el Bloc i EUPV va restar i que l’aliança entre Compromís i Podem el 20-D tampoc no fou un èxit. A les autonòmiques les dues formacions havien sumat el 29% dels vots, però després d’ajuntar-se per a les eleccions espanyoles van quedar-se en un 25%. ‘El mite de la unitat de l’esquerra pesa molt’, rebla Juli Esteve.  

Ja hem sentit molts, massa i tot, comentaris en dos dies sobre la desolació que sentim aquells que ens havíem fet serioses il·lusions de canvi real, i per això no n’afegiré més propis, només un al final de tot plegat. Però sí que he volgut fer-ne una tria, la major part del diari digital Vilaweb, dels que em semblem més originals i coincidents amb la meua visió de la realitat resultant després del 26J. Allà van: Sílvia Urenya, regidora de Compromís a Ontinyent, es queixa: “Encara no m'ho crec... I sabeu què no em puc traure del cap? La imatge davant la seu del PP, pagada de la corrupció i dels diners en B... dels que ens han robat a totes i tots. Jordi Puntí, escriptor diu que “Es consolida el neofranquisme a Espanya. Avui votar el PP era com votar Brexit: desconnexió de la realitat i manipulació de la por”. Joan Gilabert Oviedo. Polític: “Aterrar a la realitat del dia a dia i vore com el canvi polític és hui menys probable que el desembre és dur. Vore el PP amb més suport electoral també. Sembla que al final l’única manera de desfer-se del PP serà independitzar-se d’Espanya”. Esteve Miralles, escriptor, llança un “Bravo” als ‘demòcrates’ que fan que això duri! Manuel Huerga, cineasta, diu: “Como todo es tan inexplicable, prefiero (mal) pensar que aquí ha habido mano negra, tongo, juego sucio, pucherazo, antes que confirmar que este país premia la corrupción, le gusta que le roben, le gusta estar en el paro y ser cada vez más pobre e ignorante”. Ramon Alcoberro, filòsof, alliçona: “A veure si ho enteneu d’una vegada: Castella és Espanya i Espanya és irreformable. Ja ho va dir Marcelino Menéndez Pelayo: “España, evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio, esa es nuestra grandeza y nuestra unidad… no tenemos otra”. Manuel Delgado, antropòleg, crida: “Ens havíem de menjar el món i res. Ens ha perdut l’arrogància; ens hem pensat que Espanya podia canviar. I no. Ho hem intentant, però no hi ha manera. No se puede. Marxem.” Alberto Ramos, dramaturg i guionista, es queixa dels que s’han quedat a casa el 26J i espera que els abstencionistes s’abstinguen d’opinar fins les pròximes eleccions. Sergi Pompermayer, dramaturg, es cabreja amb nosaltres: “Ei, companys valencians. Què us passa? Què és aquesta merda? Com pot ser que tants de vosaltres trobeu bé que us robin i estafin?”. Guillem Clua, dramaturg, diu que la cosa va per a molt llarg: “Sí, se podrá. Algún día se podrá. Cuando los viejos seamos nosotros”. Anònim publicat a Hartos.org: “Empiezo a pensar que el problema no son los políticos, sinó los que votan.”. David Caño, escriptor: “Hi ha un tancament de règim del 78 a l'espanyola. Han guanyat els partits de la corrupció, del clientelisme i l'austeritat”. Juli Fenollar Banyuls, professor: “Estic decepcionat! Ara resulta que ningú ha votat el PP, llevat dels quatre que tots coneguem en cada poble, i va i guanya. La cosa és seriosa, pura esquizofrènia, diria jo. Potser siga vergonya aliena? En fi, continuarem treballant, perquè estimem el nostre país i la seua gent.”. Ramón del Valle-Inclán (1869-1936), escriptor: "En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo." (de "Luces de Bohemia"). Evarist Beneyto, currant: “Creieu que és normal que en mig any el cens electoral haja baixat en 1.914.810 persones? Tanta gent ha mort? Però podeu estar tranquils i tranquil·les perquè la persona encarregada que tot el procés electoral siga net i no tinga cap trampa és el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz…”. Vicent Partal, periodista: Cita d’un escrit del seu admirat Indro Montanelli, “Perquè una democràcia funcione cal una cosa més important encara que eleccions lliures i separació de poders: cal que el país tinga demòcrates”. Un servidor, mestre jubilat: “En mirar per la tele l’alegria desfermada dels admiradors del partit més corrupte de la història només em vénen ganes a partir d’ara d’encetar un llarg i pal·liatiu exili interior!"

Votaré per fer fora el PP (Amb el permís del PSOE)

Ximo Urenya

Ja hem fet fora el PP del govern de la Generalitat Valenciana (amb el permís del PSPV-PSOE) després de 22 anys de desfer tot allò que s’havia aconseguit amb els socialistes valencians, que tampoc és que va ser gran cosa, s’haurà de reconèixer. I ara tocaria fer fora el PP del govern de l’estat, això sí, si el PSOE donara permís. Així estan les coses i, si perd la selecció espanyola a París, i si el gran poder financer dóna permís, i si vol algun amable déu o la Geperudeta, i si el potent i vell poder fàctic ‘socialista’ canvia d’opinió, sembla que no haurem de suportar quatre anys més Rajoy fumant Cohibes a la Moncloa. Perquè, siguem realistes, el pacte del Parc del Botànic que tan bons resultats ens ha donat als valencians, de moment, PSPV+Compromís+Podem, no sembla que siga fàcilment exportartable al Parque del Retiro. I menys encara si a la conxorxa de Compromís/Podem, ara se’ls uneixen els espantosos rojosrequetecomunistes d’Esquerra Unida del País Valencià. Fins ací podrien arribar, que diran els Felipe González, Alfonso Guerra, Susana Díaz, Manuel Chaves, Pepe Bono, Juan Carlos Rodríguez i un rastre d’altres sergents de la vella guàrdia de seguidors de Pablo Iglesias (El fundador del PSOE, alto!, no el de la cua). Ja pot alçar la veu Pedro Sánchez reiteradament contra les malifetes del PP, que a l’hora de la veritat no tindrà més remei que fer el que li mane aquella guàrdia ben instal·lada, majoritàriament, en les grans empreses agraïdes pels serveis prestats pels ex-governants socialistes.

I, a sobre, per a justificar el no voler saber res de Junts-Podem, posen els de Sánchez l’excusa del suport que la coalició de la competència d’esquerres, ara ‘social-demòcrata’, veges tu, vol donar al Referèndum d’Autoderminació de Catalunya. Un suport que sembla que va deixant de ser la línia roja de què es parlava mesos enrere als coalitzats del somriure. Siga com siga la manera com vagen les coses després del 26J, sembla cada dia que passa més creïble que el PSOE permetrà per acció o per omissió deixar governar quatre anys més al PP, amb Rajoy o sense Rajoy, vista la clara desqualificació personal al mandatari popular feta darrerament per Ciudadanos. Per cert, C’s, és el partit que es mostra més disposat a pactar amb qui siga, sempre i quan no siguen els ‘bolivarianos’, clar.  

Això de remuntar al PP la coalició del somriure, Junts Podem, a nivell d’estat, com alguna enquesta optimista avisa, ja seria per a fer rodar les campanes de la Catedral de València, amb el permís de Cañizares o sense. Però no ens posem nerviosos! De moment ja ens podem conformar de ser els primers a nivell de País Valencià. Això de ‘A la valenciana’ va remuntant cada dia de campanya que passa i el PP i el PSOE-PSPV, de segons i de tercers respectivament, ho deuen saber millor que ningú, atesos els adjectius pejoratius que solten els seus dirigents i que van pujant de tot i de caràcter surrealista conforme s’acosta el 26J. Que Isabel Bonig s’haja hagut de posar de puntetes i haja alçat la veu com l’ha alçada hui mateix a les Corts valencianes per a cridar que els treballadors estan en el PP i els rics en el PSOE i en Compromís, és per a avisar als psicòlegs de guàrdia. No són creïbles totes les enquestes, d’acord, però aquelles que anuncien remuntades històriques com aquestes, alegren, de moment, les tertúlies dels bars del barri. Això de trencar les hegemonies que semblaven impossibles de tocar en la democràcia de segona que patíem no és cap vulgaritat passatgera.

I és que no només es tractaria d’una victòria del sentit comú en un País que semblava que l’havia perdut ja per sempre, sinó que demostraria que el personal hauria perdut la por a les amenaces dels de sempre, que s’hauria perdut ja finalment aquell sentiment de derrota perpètua, i el sentiment d’impossibilitat de canviar la situació d’abandonament que les institucions han tingut amb els més oblidats i marginats de la societat, mentre el percentatge de riquesa seguia augmentant de manera més insultant cada dia. No podia entendre’s que la majoria dels votants seguiren contínuament premiant l’enorme corrupció dels seus governs. Com és possible que fa només 5 anys el PP encara obtinguera la majoria d’escons a les Corts valencianes i un 52% dels vots, i ara, de sobte, pogueren baixar a un esquifit 30’60%, segons estimacions prou creïbles?  Doncs, sí, sembla que és possible, amics! I per això votaré.

Benvolgut, o no, senyor arquebisbe

Ximo Urenya

Senyor meu, vostè confon el funcionament del sistema democràtic pel qual es regeix la nostra societat amb les disposicions jeràrquiques de l’entitat religiosa que vostè governa a terres valencianes. Al seu sistema jeràrquic qui comet un pecat de pensament, paraula, obra o omissió, va al confessor i després d’un protocol·lari propòsit d’esmena i complida la penitència imposada pel padre confesor ja pot tornar amb la cara ben alta a cometre un altre pecat, sempre i quan aquest millor que no siga del mateix gènere del qual havia estat absolt, o sí. En un sistema democràtic les coses no funcionen així. No, senyor meu. Com a màxim se li poden perdonar els pecats al monarca, si és que una democràcia com cal pot ser presidida per un monarca, però en Espanya així funcionen les coses. En democràcia qui la fa la paga, o a vegades no. Si algú roba, o malversa, o suborna, o discrimina per raons de sexe, de llengua, o del que siga, ha de ser castigat pels jutges, i ha de rescabalar de l’ofensa feta a les víctimes de la seua acció en la forma que determine el jutge. Vull dir, senyor meu, que són sobreres les seues excuses i peticions de perdó després de cadascuna de les seues manifestacions ara misògines, abans homòfobes, o contra els refugiats, o contra... I vull dir-vos també que no són dignes les seues acusacions als que condemnem les vostres inacceptables afirmacions orals i escrites aparegudes als mitjans de comunicació.

    Ja sé, senyor meu, que no m’entén, perquè, entre altres motius, parle un llenguatge diferent al que vostè no està acostumat ni vol estar-ho, atesa la seua dèria contra la llengua dels valencians, però nosaltres a vostè sí que l’entenem quan diu que li sembla perfectament acceptable la discriminació i la no igualtat d’homes i dones, i quan demana als seus fidels que no hi creguen i que és justa la desobediència de les lleis injustes quan no coincideixen amb la seua particular moral. És manifesta la seua antipatia als gais i lesbianes i això és fàcil d’entendre en una personalitat eclesiàstica del sector més reaccionari de la jerarquia, però és inadmissible i punible en una democràcia que vosté qualifique aquests comportaments de pertànyer a la “ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la història, la ideologia de gènere". Què han fet dones i homosexuals a la santamareesglésia perquè els condemnen amb tanta severitat? Quin rèdit pastoral els proporciona als bisbes i capellans tan radical misogínia i homofòbia? Han fet càlculs sobre els efectes que poden tenir sobre l’església tants insults, bromes, improperis varis contra el purpurat que estan apareixent a la premsa i les xarxes? Manifestacions de tan calibre no és possible que indirectament augmenten més encara la violència masclista?

   Vosté sap que no és la primera volta que des dels sectors més radicals de l’església postfranquista, els seus, solten inconveniències amb molta facilitat que no només atempten contra les lleis vigents, sinó també contra els principis universalment acceptats, els Drets Humans. Sectors de l’església que demostren que no estan al dia de les noves formes diplomàtiques que emanen del Vaticà dirigit pel Papa Francesc, el qual ha manifestat reiteradament el seu ferm compromís amb aquests drets. Sí, però em dirà que l’Estat del Vaticà encara no ha signat la Declaració dels Drets Humans. Pot ser que no ho haja fet perquè un dels drets rebutjats siga la d’igualtat de gènere? També és curiós que el senyor arquebisbe de València diga als seus fidels que són pares (a les fidels mares no els diu res, clar, és coherent) que l’església “... como servidora de los Hombres tiene la obligación de promover los derechos que asisten a la persona humana y de trabajar por la humanización” (Carta a los padres de alumnos y professores de religión del Sr. Cardenal Arzobispo de Valencia. Junio 2016 – Nº 58- Año VI). Cal advertir que els drets dels que parla el senyor arquebisbe són els de rebre els xiquets (de les xiquetes tampoc diu res) educació religiosa a les escoles religioses i a les públiques. També és curiós que l’arquebisbe reaccione a les suaus paraules plenes de tacte i diplomàcia dels nous governants de la Generalitat tirant-los en cara, o al cap, quan diu que li recorden els temps de Franco. Vaja, senyor meu, com és que els governants valencians no li recorden els temps de Fidel Castro o d’Iossif Stalin? Això de Franco no haurà estat un seu lapsus linguae? Perquè... Franco no era aquell senyor que nomenava personalment els arquebisbes tan reaccionaris com vostè, que censurava el que deien els rectors, que enviava a l’exili els capellans rebels?

    Tal volta, senyor meu, la seua misogínia, com la del bisbe de Cocentaina, J. A. Reig Pla, siga provocada per la por a què les dones comencen a madurar, a independitzar-se dels seus atàvics ‘protectors’, a pensar per elles mateixa. I això per a la seua misògina institució és un evident perill de subsistència. Li aniria bé repassar Immanuel Kant, que definí ‘il·lustració’ precisament com a maduresa intel·lectual: ‘Il·lustració és la sortida de l’estat d’immaduresa autoimposada. La immaduresa és la incapacitat de fer servir el propi enteniment sense ser guiat per un altre.’ Kant utilitza l’expressió ‘minoria d’edat’, però també la de dependència, manca de capacitat o de llibertat per a prendre decisions per un mateix. A la vostra església ja li va bé que no es parle de la ideologia de gèneres, que no es parle de la ‘minoria d’edat’ on han de romandre les dones pels segles dels segles. Amén. O no. 

Madrid no vol saber res de les solucions que aporten els valencians

Ximo Urenya

Els ‘barones’ del PSOE estan més que cansats i fastiguejats d’escoltar les propostes ‘a la valenciana’ que arriben insistentment des del País Valencià. Felipe González i els seus amics, assessors perpetus de tots els secretaris generals que ha tingut, té i tindrà el PSOE, marquen els fulls de ruta del partit i impedeixen qualsevol entesa amb els de Podemos, amb els nacionalistes de la perifèria de l’estat i amb qui siga que pose en perill la sagrada unitat d’Espanya i la també sagrada vigència del poder de l’IBEX 35 com a assessors del seu partit en l’ombra. L’encara autoanomenat partit socialista va ser abans d’esquerres i ara “progressista”, un adjectiu polivalent que igual li serveix al PSOE com a Ciudadanos i que alguna volta li ha arribat a servir també al sector menys franquista del PP.

    

    Ximo Puig sap massa que els seus “jefes” de Madrid no el van a deixar participar en “perilloses” aventures esquerranes de la mà de Compromís, Podemos i, menys encara, amb Esquerra Unida del País Valencià. Ni per a anar en llistes conjuntes amb aquests al Senat ni tampoc per a acceptar cap entesa a Madrid per a desnonar realment el PP de la Moncloa. Mai cap socialista valencià s’havia atrevit a tant com Ximo Puig i això ens sorprèn, i pensem que li pot significar un disgust al president de la Generalitat. Ara ja no mana allà a ponent aquell senyor del famós “Quien se mueva ja no saldrá en la foto”, però a falta de Guerra, queden els seus deixebles més aplicats, els Lerma, els Císcar i altres elefants que romanen hivernant en el Senat o en els seus Consells de Direcció amb portes giratòries. O està Susana Díaz i els seus acudits propis d’un graciós diputat portaveu del PP: "(los de Podemos)... son como los viejos compañeros de las Juventudes Comunistas, como el anuncio del turrón, que vuelven a casa, en este caso por elecciones". Qualsevol excusa els valdrà als dirigents socialistes de Madrid, o d’Andalusia per desmuntar les rebel·lies valencianes. El referèndum dels catalans és la principal i la que més els fa por, ateses les conegudes xifres de partidaris del referèndum que segueixen augmentant no només a Catalunya, sinó també a la resta de l’estat, segons les enquestes. Preguntar a la ciutadania què volen que siguen els catalans no es pot preguntar ni als catalans ni a la resta de l’estat, diuen. És una particular manera d’entendre què és això de la democràcia.

    Quan el sector més ‘valencianista’ del desaparegut PSPV va perdre allà pels vuitanta del segle passat la majoria del partit, el dígraf ‘PV’ tan maleït per a Madrid va anar difuminant-se progressivament fins a desaparèixer en la pràctica ara mateix. Als seus cartells d’Ontinyent de les municipals ja no apareixia ni l’acrònim PSPV ni tampoc el de PSOE, només apareixia un tímid minúscul ‘Socialistes’ a un cantonet del cartell. Com si s’avergonyiren d’usar unes sigles que potser consideren que ja no aporten cap tret de prestigi al socialisme local. I és que allò del PSOE, és evident, ja no ven com abans dels casos Filesa, Gal, Eres... I no cal parlar-ne més. O sí que cal? Tinguem de moment, però, el pacte del Botànic en pau.

    No sé què passarà al final amb les eleccions al Congrés i al Senat, però de moment ja s’ha aconseguit que els valencians no apareguem als telenotícies només com la segona residència habitual d’Alí Babà i els 800 lladres imputats del PP. Ara almenys els nostres governants han estat capaços de posar nerviosos els partits més centralistes, populars, també els socialistes i els Ciudadanos no aldeanos. I també han arribat a posar en evidència les seues mentides i contradiccions pel que respecta a la voluntat que manifesten dia sí, dia també de deixar fora de joc el PP.  

La presó de l“abuelito”

Ximo Urenya

No sabem si els néts visitarien el iaio Carlos Farbra a la presó d’Aranjuez i si també l’avi els diria ara “...os gusta esta casa grande donde ahora vive el abuelito?". Encara que no estat massa llarga la seua estància, un any i quatre mesos i al carrer! I això que n’eren quatre als que estava condemnat, de moment. Ara mateix, mentre els valencianistes fem manifestacions i festes commemoratives per allò de la batalla d’Almansa, una jutgessa experta en defensar els seus amics delinqüents, militants del Partit Popular o de més a la dreta i tot, ha aconseguit traure de la presó un senyor, també molt expert en allò de manipular jutges i altres molts diversos protagonistes de l’auca de la política espanyola. I si no us ho creieu, pregunteu als nou jutges que el senyor Fabra va aconseguir fer-los fora del seu jutjat fent ús de les seues ‘poderoses habilitats’ al llarg dels deu anys que van durar les seues causes.

És sabut per tot el món que la justícia espanyola és molt lenta, però ho és molt més quan els imputats, perdó, volia dir investigats, són presumptament del mateix partit polític que els jutges que dirigeixen aquella cosa estranya i obscura dels poders judicials. Judicis llargs i condemnes curtes per a ells i judicis curts i condemnes llargues per a la resta dels mortals. Tot depèn del cost de les dietes del gabinet d’advocats i de la simpatia o antipatia ideològica i/o partidista dels encausats, en opinió dels jutges corresponents. És un riure allò de “La Justicia somos todos”, o era “Hacienda somos todos”?... Dóna el mateix, ni Hacienda, ni Justicia, ni Educación, ni Fomento, ni Sanidad, ni na de na, Panamà, com diu el popular Rafael Hernando, l’humorista oficial del Congrés.

La Família de la màfia fabriana castellonenca no es redueix només a la domèstica, però és la més evident: la seua filla Andrea és tot un paradigmàtic exemple de bon aprenentatge de les maneres paternes, no? El seu famós “¡Que se jodan!” dirigit a les persones que percebien la prestació de l'atur, quan Rajoy estava anunciant que se’ls anava a retallar, va horroritzat fins i tot a alguns companyes de militància, que ja és dir. Els repugnants modals d’Andrea Fabra l’havien ja fet mereixedora de ser elegida cap provincial del Partit Popular de Castelló. Llicenciada en dret, no se sap per quins mèrits algú la va colar ben prompte a cobrar de Telefònica S.A, i, igualet com Rita Barberà, va estar senadora designada per les Corts valencianes. La màfia fabriana però, acull una Família molt més gran, els amics, els alcaldes del Partit, Rajoy, les elits madrilenyes, alguns jutges (i jutgesses)...

A mi em costa d’entendre com és possible que uns pares eduquen els seus fills en l’odi, en el menyspreu a les classes treballadores, o en l’ambició de tenir tot el poder polític necessari per a enriquir-se ells (“La Família”, el clan, el partit polític, la pròpia i exclusiva classe social...), a costa de l’empobriment dels altres. ‘Ningú es fa ric sense robar’ ens han dit sempre els nostres majors, exemples d’honradesa i de respecte cap als més humils dels nostres conciutadans.

Semblantment a Carlos, educaria els seus fills l’impresentable Vicente Sanz, aquell que va deixar gravada a l’hemeroteca aquella seua frase cèlebre “Estoy en política para forrarme” i que no se sap si per ser tan desvergonyit o tan reiterativament assetjador de dones tenia tanta autoritat en el PP valencià. Ell havia arribat a ser Diputat a les Corts valencianes, president provincial del PP valencià i, de la mà d’Eduardo Zaplana, va arribar a ser amo i senyor feudal del poder absolut en la RTVV, només per sota del president, el seu amic Eduardo, però tot i això, més poderós que ell.

Un altre que tal, Zaplana, fins fa quatre dies encara no havia aparegut als papers de la Gürtel. Ningú no sap com havia aconseguit esquivar els jutges fins ara. També conegut per aquelles gravacions, la transcripció de les quals apareixien als llibres de text oficials de la ESO, fins que les va fer desaparèixer el seu successor, el no menys famós Francisco Camps, el de los trajes de la Gürtel. Recordeu aquest fragment del cas Naseiro?:

 “Eduardo Zaplana.- Así, pura y simplemente. ¿Eh? Que me dé diversas opciones y me quedo con la más fácil. Pero me tengo que hacer rico, porque estoy arruinado, Boro.

Salvador Palop.- ¿Sí, cómo ha sido eso? Estás trabajando como un cabrón.

Eduardo.- Estoy trabajando mucho, pero estoy arruinado.

Salvador.- ¿Y eso?

Eduardo.- Me lo gasto todo en política. No ves que no tengo sueldo como tú. Que cobras de lo que trabajamos todos los españoles.

Salvador.- Claro.

Eduardo.- Pues eso es lo que pasa. ¡Ay ... !, tengo que ganar mucho dinero, me hace falta mucho dinero para vivir. Ahora me tengo que comprar un coche. ¿Te gusta el Vectra 16 válvulas?...”.

També Zaplana, usuari de la porta rotatòria exclusiva de Telefònica, ens dóna una idea de l’educació rebuda per la seua filla Maria. A hores d’ara, Maria ja ha demostrat haver aprés al peu de la lletra les lliçons de son pare: està investigada pel jutge Pedraz per presumpta comissió de delictes de blanqueig de capitals i contra la Hisenda Pública, en el marc de la causa oberta per irregularitats en l'entramat societari encapçalat pel fill menor de l'expresident de la Generalitat de dalt, Oleguer Pujol. Una altra Família també exemplar la del Pujol! Si és que no acabaríem mai!

Al final haurem d’acceptar la idoneïtat i vigència d’aquell antic proverbi que deia que “En un cau de conill, el que fan els pares fan els fills”.

La nostra tele i la nostra ràdio encara prohibides

Ximo Urenya

Quan allò del primer vell debat social sobre l’avortament sí/ avortament no, als carrers de València apareixen moltes pintades amb el text en blau “Aborto No” i, tot just a la nit o al dia següent, a continuació del text d’aquelles mateixes pintades alguna mà reivindicativa afegia en morat un oportú “tardes”. El resultat bicolor “Aborto No tardes” encara estava uns dies als murs fins que uns llampades blaves esborraven l’afegit. Molts anys després passava el mateix i a la mateixa carca ciutat quan allò del primer debat sobre la TV3 a terres valencianes. També aleshores era freqüent veure unes pintades bicolors blau/ roig que resaven un divertit “No a la TV3/ Si no t’agrada, no la veges”. I va passar que el PSOE, a la Moncloa estant, va aconseguir legalitzar un descafeïnat avortament i/però va avortar aquella TV3 perquè als señoritos de la capital valenciana no els acabava d’agradar que els altres la poguérem veure. El ministre Barrinuevo va enviar a fer el fet a la Guàrdia Civil i ens vam quedar un temps amb la TV3 a fosques. La llibertat d’expressió i de rebre comunicació se la “cepillaron”, com diria l’ínclit Alfonso Guerra. Els regidors de l’ajuntament d’Ontinyent, del PSOE i del PP, que havien demanat per unanimitat la TV3 el seu dia, no sabien contestar cap de les faciletes preguntes sobre aquella prohibició que els va fer el company nacionalista de la corporació. Sembla que van ser “qüestions tècniques”, digueren des de Madrid, les que van causar el tall ordenat de les emissions, i no una prohibició en tota regla com vam pensar la majoria. Solucionades aquelles “qüestions” vam tornar a rebre el senyal.

    En disposar els valencians d’una pròpia ràdio i televisió públiques, parcialment en la llengua pròpia, i parcialment també d’una qualitat evidentment inferior a la de la catalana, alguna gent més exigent no va deixar de veure la TV3. I què es podria fer des de Madrid per a evitar-ho? Però, en això que va arribar Zaplana, aquell senyor que encara no li havien trobat cap connexió amb la trama del finançament il·legal del partit, fins ara mateix. En manar a la Generalitat valenciana el Partit Popular, des del govern van tenir una idea més brillant, però més bèstia, interferir de tant en tant la senyal de les emissions de TV3 per fotre els addictes, fins que es van descobrir les burdes maneres i van deixar estar la seua joguera repressora. Atès que el Partit Popular valencià va fer un ús particular d’autobombo i de descarada publicitat partidista de les emissions de Ràdio Nou i del Canal Nou de televisió, i que els centres d’emissió els va convertir en oficines de col·locació d’amiguets, familiars i coneguts, la qualitat va arribar a ser tan ínfima que ja no valia ni la pena de mantenir-la. I van baixar la persiana i els seguidors adeptes es van quedar a fosques de tot mitjà de comunicació en la pròpia llengua i que donara notícia, encara que fóra basta, de tot allò que passava a casa pròpia. Això sí, abans de tancar Ràdio Nou i Canal Nou, ja havia aconseguit el govern blavero-valencià anys enrere que Madrid s’inventara una qualsevol excusa per precintar els repetidors de Catalunya Ràdio i de TV3. Potser algun savi del govern popular de la Generalitat havia pensat que prohibint les emissions catalanes augmentarien els clients dels mitjans valencians de comunicació públics. Cosa que no mai va passar, lògicament.

    Hui la gran majoria de valencians no té més remei que seguir les ràdios i les televisions privades espanyoles i en espanyol. I quin remei, si les pròpies i en la llengua pròpia estan prohibides encara! A Ontinyent escoltem de tant en tant Ràdio Aktiva i també la tradicional ràdio local per intentar assabentar-nos mal que bé de què passa per la comarca. I això gràcies a un informatiu, més “formatiu” que “info”, Cobertura, que molts dies comença amb una semblant frase: Jorge Rodríguez, alcalde de Ontinyent y presidente de la Diputación ha dicho que... El director de Radio Ontinyent, Ximo Vilar, fidel als seus particulars principis ‘periodístics’, continua impertèrrit aplicant el proverbi de sempre: Qui paga mana i sempre té la raó. El problema és que qui paga sempre i sempre té la raó ho fa amb diners públics i amb discutibles, obscures i privades raons. I no en són pocs els diners públics pagats i sí molts els més que probables beneficis privats cobrats. Però seguirem escoltant Radio Ontinyent, la del graciós castellà que els proporciona el traductor Salt: “... realizaron un paseo cultural por la cama del Clariano...”o “...y también actuó el grupo valenciano Abriendo Paso.”o...

    I què anem a fer? Un altre Ximo, president de la Generalitat diu que més prompte que tard podrem escoltar ja la ràdio i veure la televisió públiques i en valencià i de qualitat i.... I diu que això de TV3 i Catalunya Ràdio... (pausa) també. No diu que més prompte que tard ni tampoc que més tard que prompte. I mentre esperem hem de ser conscients que cada dia que passa és un dia més sense que valencians i valencianes puguem exercir els nostres drets a la informació i a l'expressió, i al desenvolupament íntegre dels nostres drets culturals i lingüístics, els quals, per altra banda, estan ben contemplats a l'Estatut. Encara que, un altre Ximo diu que ja vorem, com diuen els cecs del seu poble.